Pròleg 1: Una manera de viatjar

Fent camí

Tot comença amb la lectura d'un reportatge: la proposta de fer el turístic camí dels Bons Homes en el sentit original, de nord a sud. Vaig retallar les pàgines i no sé quants anys les he tingut guardades a la carpeta, esperant el seu moment.
Si bé es pot fer a peu, a cavall o en bicicleta, en aquest cas sempre havia imaginat fer aquesta ruta caminant, no sé ben bé per què. Els estius de 2003 i 2004 vaig fer el camí de Santiago en bicicleta; el primer any des de Roncesvalles, seguint el camí francès, i el segon des de Sevilla, per la ruta de la Plata. Tota una descoberta de la mà dels companys de la universitat: en Joan Capdevila, en Sergi Fontanals i en Josep Solé. El 2006 la bicicleta es va canviar per la "Rauxa", una canoa inflable a rems amb la qual amb el Joan vam navegar bona part del riu Ebre, des del seu naixement a Fontibre (Cantàbria) fins al Delta. Dos anys més tard vam tornar a prendre les bicicletes per fer la volta a l'illa de Cuba.
Així, potser és que he de provar l'anar a peu. El record dels "peregrinos" de Sant Jaume no és gaire bo: coixos patint i maldant per arribar com fos a la capital gallega, mentre nosaltres els saludàvem des de dalt la veloç bicicleta.
No sé si aquest tipus de viatges es poden arribar a qualificar d'aventura: amb calers a la butxaca poques coses poden no resoldre's, i no te'n vas a cap indret on hi hagi guerra o a on una bèstia se't pugui empassar sencer. En tot cas, vas fent camí sense saber del tot a on dormiràs la nit següent, si bé sempre hi ha una fita a assolir i una ruta a seguir. Ruta que persegueix un interès cultural, a més de posar a prova les teves capacitats físiques; així, el plaer de visitar i conèixer es converteix també en un repte esportiu. Un còctel meravellós.
Perquè mai saps el que t'espera, i et passen tantes coses que el temps s'eixampla: el que vas fer fa tres dies sembla que ho hagis fet fa tres setmanes. Perquè portar el cos al límit converteix en plaers indescriptibles coses que en la vida quotidiana poc ho són: beure un glop d'aigua fresca, asseure's quan tens les cames rebentades, veure que recuperes quan no pensaves fer-ho. Perquè mentre hi ets, ets un altre, ni recordes què tenies entre mans al despatx; et despertes a les 7:00 ple de força i amb tot un dia per davant, mentre que quan has d'anar a treballar a les 8:00 encara supliques cinc minuts més al despertador.
I aquesta vegada sol. No era una premissa, però les circumstàncies m'hi han anat conduint fins a no poder-m'ho imaginar d'altra manera. N'hi ha que et compadeixen. N'hi ha que et diuen que ets un valent. Em fa por? Potser una miqueta...bah! No! S'ha convertit en un repte? Molt!
Doncs ja ho tinc, endavant. Miro horaris de trens i fixo data de sortida: principis d'agost i feiner, el dimarts 3. Llegeixo informacions al web i declino comprar "el llibre", va al revés de com ho faré i no explica res de nou. Mato un concurs amb Àmbit i quatre coses al despatx de Terrassa, l'Arnau cosí m'anuncia encàrrecs per al setembre. Acabo el juliol dedicant dos dies a llegir un llibre sobre els càtars, per posar-me en aquest context medieval que evoca el camí dels Bons Homes.

Pròleg 2: Qui eren els càtars?

Apunts extrets de la lectura de Jesús Mestre i Godes (1997), La vida i la mort dels bons homes, Edicions 62, Barcelona, 2000
Totes les imatges d'aquesta entrada extretes d'internet

Origen del catarisme: Maniqueisme (Mani, nat a Babilònia el 216), en el context d'interpretacions heterodoxes del cristianisme, alteracions de la doctrina: "separats"=heretges.
Creences maniq.: Sistema dualista (llum, bé, Pare) Vs (tenebres, mal, Satanàs)
Mani empresonat. Deixebles fugen cap a Occident i cap a la Xina.
Catarisme és fill del maniqueisme, essències cristianes. Anne Brenon: "forma arcaïtzant del cristianisme, però amb una visió dualista, i organitzat en esglésies independents, seguint el model del primer crsitianisme".
Noms que prenen: bogomils (amics de Déu), katharer (purs), albigesos (els d'Albi), bons homes (a occident), etc.

Expansió del maniqueisme 300-500 dC

Any 1000 sacerdot Cosmas escriu: "posen en pràctica una existència d'humilitat i penitència, revestits de roba senzilla, alimentats frugalment, amb una vida marcada pel caminar incessant i la mendicitat".
Seguint el rastre de les fogueres documentades on el cremaven, se sap que n'hi hagué a Bulgària, Lièja, Colònia, Nord de França, Països Baixos, Occitània.
El Concili de Tours (1163), presidit pel Papa Alexandre III, adverteix: "Una condemnable heretgia s'ha aixecat al país de Tolosa, des d'on ha arribat fins a Gascunya, infectant un gran nombre de persones".
Al Llenguadoc no es troben fogueres al moment: càtars gaudien simpatia de la societat, i els senyors locals els deixaven fer.
1165 Col·loqui càtars-catòlics a Lombers (al sud d'Albí). No s'entenen; per catòlics càtars són heretges perquè rebutgen Antic Testament (obra de Satanàs).
1167 Concili càtar a Sant Fèlix de Lauraguès: Formació de tres bisbats càtars, Tolosa, Carcassona, Ager. Diverses esglésies càtares, sempre independents entre elles, no com "l'església dels llops", centrada a Roma.
1209 Irrupció de la croada contra els càtars occitans. Abans el catarisme s'organitza sense grans entrebancs.

Representació Perfectes

Doctrina: "Llibre dels dos principis". Dualisme: Déu és bo, però no totpoderós, i s'enfronta a Satanàs eternament. Déu crea el bé i els àngels, Satanàs crea el mal i el món (a on no hi ha res de bo).
Assumpció cristiana i evangèlica (es segueix Jesús i l'Apòstol Pau). No l'Antic Testament.
Càtar viu al món per fer penitència; concebut àngel, ha trencat amb Déu anant a la Terra. Amb la mort, ànima alliberada: al cel o a transmigrar. Celibat: sexe representa submissió al món. Menjar: prohibit tot el procedent de la generació (pecaminosa), és a dir carn, formatge, ous, llet, res de res. Sí peix, perquè no el creien generat sinó producte de l'aigua. Dl, dj i dv en dejú, només pa i aigua. Prohibit matar i prohibit jurar. Cases càtares, presidides per ancià. Bíblia càtara: els 4 evangelis, llibre dels fets i les epístoles de Pau. Perfectes són com els sacerdots, també ho poden ser les dones. Van en parelles predicant, passant casa per casa, presentant-se com a cristians (no sé a qui em recorden...). Per ser Perfecte reben el "consolament", també donat als moribunds. "Melhorament", "aparelhament".

La societat occitana on es desenvolupa el catarisme: Amb desintegració imperi carolingi, comtats feudals. Romànic, Sant Serni de Tolosa, frivolitats amb el maó. Finals s.XI territori comtats estabilitzat, nobles ja no es maten per engrandir-los; així creix població; creix agriculura; creix ramaderia; creixen burgs; creix artesans; creix comerç. Dinamisme urbà avançat al seu temps. Finals s.XII hi ha un milió d'occitans, la burgesia de Tolosa és capaç de generar un contrapoder al comte de Tolosa, cosa que significa més llibertat. Tolosa és el principal comtat occità, com Barcelona ho era dels comtats catalans. Llengua occitana gran prestigi, trobadors. Es diu que el Dant, inicialment, s'havia plantejat escriure la Divina Comèdia en oocità. La croada contra els càtars acabarà amb aquest "progrés".

Occitània i corona catalanoaragonesa el 1213

Relació Senyors del Llenguadoc-Catarisme: el poder és inestable, depèn guerres i casaments.
Casa de Tolosa: Ramon V; Ramon VI (convidat sense èxit a fer neteja de càtars; ell no ho era, però havia de defensar el seu territori); Ramon VII ("la gran esperança occitana").
Casa dels Trencavell (vescomtes d'Albí, Besiers i Carcassona): Roger II, Ramon Roger, Ramon Trencavell II (exiliat a la cort de Jaume I, lligams cases de Barcelona i Carcassona).
Casa dels Foix: Ramon Roger casat Felipa (aquesta sí que és càtara, igual que les germanes del comte); Roger Bernat II casat Ermessenda de Castellbò (catalana, i també càtara com la seva sogra). Són les "dames de Foix". Vassalls: fossin càtars o no (molts ho eren), petita noblesa també s'oposà a la croada, havien de defensar el seu territori.
Dins del comtat de Foix: Mirepoix, considerat centre de l'heretgia. Tots els cavallers ho són. Pere Roger de Mirepoix (1207 rebé el consolament) fou gran sostenidor dels bons homes. Establí el seu propi centre càtar a Montsegur. I el seu fill homònim serà el cap de la resistència a Montsegur.
Esclarmonda de Foix, en volguer intervenir en col·loqui entre catòlics-càtars, és interrompuda per abat catòlic: "Senyora, aneu a filar amb la vostra filosa, no us pertoca a vós prendre la paraula en aquestes discusions". (Influència de les dones nobles).

A Occitània tres bisbats càtars: Albí, Tolosa i Carcassona (del qual Foix i Montsegur en formaven part). "Cases càtares".
1231 La Inquisició és instaurada a tot l'horitzó catòlic.
1232 Bisbe de Tolosa, Gilabert, fa Montsegur centre administratiu del catarisme.
1242 Degollament d'inquisidors, per part de càtars que venien de Montsegur (amb destrals)

Castell de Rocafixada (on hauria de finalitzar la primera etapa si tot va bé): Se'n desconeixen els senyors. Era residència i fortalesa per controlar el camí de Foix cap a l'est. Cap protagonisme en la història càtara.

Càtars expulsats de Carcassona

L'Església catòlica contra els càtars:
1163 Sermó contra els càtars, 1190 Suma Quadripartita
1198 Papa Innocenci III. Obsessionat per heretgia al llenguadoc. Se'n adona que senyors i bisbes occitans fan el ronso a l'hora de combatre-la. Fa dels monjos cistercencs els seus col·laboradors, fent que facin competència als Perfectes càtars; però el poble passa bastant dels cistercencs (vesteixen com els Senyors), que acaben tirant la tovallola. Domènec de Guzmán, de Castella, els substitueix anant de pobre per Occitània, també sense gaire èxit. El Papa se'n comença a cansar i vol accions més resolutives.
15 gener 1208 algun cavaller tolosà pela el cistercenc Pere de Castellnou. Ja té excusa! Cap a la Croada! Li sua que Occitània sigui territori cristià i que els seus Senyors siguin catòlics. El que mouen les croades no són realment la fe, sinó les ganes de botí dels que s'hi apunten.
Inicialment el rei de França (una França en aquell moment llunyana, ocupant només el nord de l'actual territori) se'n desentén, massa ocupat fent la guerra als anglesos.
Croada s'inicia per Sant Joan de 1209, baixant pel Roine entre 20.000 i 50.000 soldats. Significarà la debastació de la societat occitana, però no encara dels bons homes. Molts cremaran a les fogueres.
14 Juliol a Montpeller; 22 juliol a Besiers (20.000 morts a cops d'espasa: catòlics o heretges? Arnau Amalric:"Mateu-los a tots, ja Déu reconeixerà els seus..."); agost Carcassona (Pere I de Catalunya-Aragó apareix en escena demanant respecte; aquí no destrucció ni carnisseria, sí molt de botí; Ramon Roger Trencavell és fet pres).
Tardor 1209 el francès Simó de Montfort esdevé cap de la Croada.
1210-1212 Culmina ocupació del llenguadoc. S'elimina noblesa local i es substitueix per francesa. Però no poden amb Tolosa ni amb el castell de Foix (sí arrasen el burg).
1213 Pere I: "Ep, Innocenci, que en Simó s'està passant!". Comte de Tolosa demana vassallatge al rei Pere. Suposarà enfrontament directe Croada Vs forces corona d'Aragó. Batalla de Muret: Tolosans, els Foix i Pere I encerclen Muret (en poder dels croats); Simó de Montfort hi acudeix per defensar-la. Forces catalano-occitanes més nombroses, però cap estratègia coherent, Pere I es fa el gallet i no es queda a la rereguarda, mor a la batalla.

Pere I al rotlle genealògic de Poblet

Recordo haver llegit (fora bibliografia citada): [després de la derrota, els nobles catalans deixaran com a penyora a Simó de Montfort el fill i hereu de Pere I, el futur rei Jaume I, que en aquell moment té només cinc anys; el rei en Jaume explica a la seva crònica que el seu progenitor ni pogué aguantar-se dret durant la missa prèvia a la batalla, després de tota la nit de festa amb una bagassa (mai se sap on és el límit de la veritat, però la història és xula); es diu que aquesta dura experiència infantil, segrestat a ca l'enemic, forjà a Jaume el caràcter necessari per esdevenir "el conqueridor"; potser una anàlisi més real és que a partir d'aquell moment el poder francès quedà molt consolidat a terres occitanes, i que l'expansió catalana s'hauria de reconduir cap al sud, cap a terres sarraïnes, renunciant al "somni occità" del seu avi (Alfons el Cast); no li sortiria gens malament, Jaume I fundaria els regnes de Mallorca i València]

Retrat coetani de Jaume I

1218 Revifalla occitana a Tolosa. Esperança càtara. 1221 Recuperació Montreal. 1224 Recuperació Carcassona. Ramon Roger de Foix + Ramon VII. "Feliços anys vint occitans". Revifalla del catarisme.
Però ara sí: el poderós rei de França pren el timó de la croada. 1229 tota occitània haurà caigut sota domini francès. Càtars esdevenen clandestins, Inquisició episcopal en marxa.
Càtars es refugien a Montsegur, que resistirà fins al 1244. 1242 càtars fan incursió a Avinyonet per pelar inquisidors. 1255 Rendició de Queribús, fi de la Croada.

Castell de Montsegur: "mena de capital religiosa i política de la secta". Pertanyent a Esclarmonda de Foix?
S'ha venut com a temple maniqueu, per simbologia solar [en no sé quin solstici un raig de sol travessa dues finestres aliniades]. Alerta!: ruïnes actuals van ser aixecades per Guiu de Lévis s.XIII
1232 Bisbe càtar de Tolosa hi estableix Església dels Bons Homes (darrer refugi). 1207m sobre el nivell del mar, burg adossat. Fets d'Avinyonet excusa per eliminar Montsegur.
1243 Inici del setge per part de 10.000 homes (hi ha bascos escaladors contractats). Dins s'hi refugien entre 400-500 persones. Evacuació del tresor de Montsegur?? Misteri.
1 de març 1244 es pacta rendició: defensors tenen 15 dies per organitzar-se, obtindran el perdó sempre que abjurin de la seva fe, presentant-se davant la inquisició (tranquils, sereu castigats amb penes lleugeres), castell per al rei de França i a l'Església, els que no vulguin abjurar, a la foguera.
Uns 200 càtars no acceptaran convertint-se: 16 de març de 1244 Gran foguera de Montsegur, a l'esplenada de sota el castell.

Inquisició

Càtars a Catalunya:
a.N'hi hagué? El fet és que també hi havia inquisició: Ramon de Penyafort, conseller de Jaume I, no en perdonava ni una, d'heretgia. A la Val d'Aran (integrada al Principat el 1389) sí hi hagué bisbe càtar.
Arnau, vescomte de Castellbò (on s'hi feien ritus càtars), contaminat! La seva germana Ermessanda, casada amb Ramon Bernat de Foix, era una de les "Dames de Foix". Tots dos foren, un cop morts, exhumats i cremats; l'inquisidor que ho ordenà fou assassinat pels vilatans de Castellbò (a l'esquerra de la Seu al mapa) per haver condemnat els seus Senyors. Que d'altra banda, eren enemics del Bisbe d'Urgell per conflictes territorials.
A Josa (a tocar de Gósol), Ramon de Josa i el seu fill Guillem Ramon de Josa simulen ser bons catòlics, però de sotamà són amics dels càtars.
No gaires notícies més: el fet és que la Corona d'Aragó era molt més cohesionada que Occitània, i sota el poder d'un rei, que vetllava per l'ordre en el seu territori.
b.Com influí l'èxode vingut de la descomposta Occitània? La veritat és que els càtars fugiren més cap a Llombardia (a l'actual Itàlia), més segur, que cap a Catalunya, a on malgrat això sí que hi hagué nobles i burgesos simpatitzants amb la causa càtara. L'aventura de Belibaste.

Pròleg 3: La prèvia

Muda caminar, muda carrer, calçat caminar, sandàlies, el barret de la tieta Montserrat, ulleres de sol, lents de contacte, amb dos recanvis i el líquid que pesa massa. Sabó, crema protectora solar, raspall dents, tovallola petita, sabó de roba, banyador, jaqueta impermeable, fora jersei i fora màniga llarga (massa embalum). Paper de wàter. Mòbil, màquina digital de fotos i documents personals, calers en metàl·lic. Tenda (sí, l'agafo, pesa dos quilos però em donarà molta llibertat), aïllant, sac de dormir, lot, el "catalejo" (allargavistes), el Terbasmin per si m'ofego, Fortasec pel que pugui passar, Ibuprofeno per aguantar mals, tisores, fora farmaciola, ni tirites ni cotó, ja massa coses. Menjar d'emergència, bossa amb fruits secs, tres barretes energètiques (mongetes màgiques) per si de cas. "Guía del astrónomo aficionado", llibret petit, almenys alguna cosa per llegir, llibreteta i bolígraf. Llista completa i tot encabit a la motxil·la. Collons com pesa. He de fer un simulacre: diumenge cap a la Mola des del coll d'Estenalles, carregat com si ja hi fos.

Anotacions en plànol casolà

Agafo paper i escric etapes i llocs per dormir indicats a la web; no trobo cap mapa que m'agradi, agafo DIN-A3 i calco ruta, carreteres i pics importants de l'Atles; hi anoto coses d'interès. Tot a punt.
A bon ritme fins dalt la Mola, motxil·la em va perfecte, aguanto bé el pes. Esmorzo a dalt, canvïo la samarreta tota xopada de suor i baixo. Tot plegat unes dues hores i mitja; he anat follat. Calculo que això és la meitat d'una etapa tipus. Bé, noto cansament però estic bé.
Al vespre acompanyo la mare al port, a on es troba amb els cosins de Mallorca per anar a passar uns dies "al poble", Peralta (Osca). Torno a casa i noto agulletes i punxada a l'esquena, m'espanto. Pomada voltarén al canto, tinc tot el dilluns per recuperar, dimarts marxo sense falta, encara que ho podria posposar si volgués.
Dilluns em fa mal tot; hòstia, el genoll també? Potser són els nervis. Acabo de preparar quatre coses i sí, no hi ha excuses, demà marxo, som-hi!

1

ETAPA 0: Cerdanyola-Foix (0 hores)
Dimarts, 3 d'agost de 2010

8:43 Cerdanyola Universitat - Sant Andreu Arenal 9:01
9:31 Sant Andreu Arenal - La Tor de Querol 12:38
13:21 La Tor de Querol - Foix ~15:00

Tot el trajecte per territori català al costat de dues germanes franceses amb el nadó d'una d'elles. Laia, com la meva fillola. De sis mesos, és com una joguina riallera que fa somriure tot el vagó. Ara bé, també cal canviar-li els bolquers! Però les dues germanes s'ho passen pipa. El viatge passa ràpid repassant números que tinc endarrerits d'el Temps. Dino amb il·lusió l'entrepà de truita que m'he fet al Ter francès, després d'haver fet transbord a la Tor de Querol. A les tres de la tarda ja sóc a Foix i instal·lat a l'alberg Léo Lagrange, 20 euros, i només la nit.

Castell de Foix (foto extreta de Google)

 Són les quatre, tota una tarda per vagarejar sense el pes de la motxil·la. Em permeto el luxe de no agafar la càmera de fer fotos; les imatges, a la meva memòria. Pujo a l'imponent castell, com fet expressament per una pel·lícula. Tres torres, la rodona la més recent, del XIV. Expliquen el que et poden dir a un castell: com anaven armats, com vivien,etc. res d'especial. Però el castell és molt xulo, això sí, i domina tots els seus entorns.
Úlitm passeig per la vila i a quarts de set torno a l'alberg. Planejo tema menjar: soparé fort. Torno a sortir, ara amb màniga llarga (un autèntic plaer en ple mes d'agost). Continuo descobrint racons fins que trobo un lloc que m'agrada menjar. Per cinc euros m'afarto amb un entrepà gegant de dues hamburgeses. Tip, vaig fins a buscar l'inici del camí, per guanyar temps per demà. L'inici serà dur, pujada fortíssima. I un cartell que indica "Roquefixade 6h". Cony! Preveia començar fluixet amb una etapa que imaginava de quatre hores; caldrà anar a dormir d'hora.
Però estic ple i continuo passejant. M'animo a acostar-me al teatre muntat a l'aire lliure que he vist des del castell. Hi fan l'espectacle que havia vist anunciat de "Les explorateurs du Temps". Amb la sensació que em fico a "Port Aventura", decideixo quedar-m'hi. I resulta valdre molt la pena: espectacle musical amb cavalls i genets fent malabarismes, més de dos-cents figurants (segons m'informa el prospecte), narració de la història del comtat. Des de la persecució dels càtars fins a la Segona Guerra Mundial, fent un parell d'incursions, amb la màquina del temps dels protagonistes, a la Prehistòria i al futur. L'espectacle també combina focs artificials amb projeccions de llum als murs del castell. Penso que algú pot flipar molt si arriba ara per carretera a Foix i veu el castell tenyit per la bandera nazi (quan s'arriba a l'escena de la guerra mundial). Fet i fumut dura tres hores. Em fico al llit que ja són la una.

2

ETAPA 1: Foix-Rocafixada (unes 4 hores)
Dimecres, 4 d'agost de 2010

Em desperto a les 7:50, deu minuts abans que soni el despertador. Núvol però no plou; perfecte. Som-hi. Tot a punt, marxo de l'alberg, compro une baguette i faig un café au lait en una cafeteria. Llegeixo que dues famílies han quedat mutilades per l'accident d'un camió a l'autopista. Després d'una hora de caminar prevesc menjar-me l'entrepà que ahir no vaig consumir.
Inici duríssim, amunt amunt, pels volts de les nou. Bé, esquena i cames responen. I tots els mals han desaparegut, devien ser els nervis. Aviat deixo enrere la vila de Foix per un sender que passa per un bosc espès. De tant en tant s'obre una clariana, sempre en forta pendent, per on hi pastura algun cavall. Obro i tanco tanques per al bestiar. Quants llimacs! Sembla que arribo a dalt del pog, s'obren prats amb vaques. Mas abandonat, morbo d'entrar-hi, però no puc: ple d'ortigues. Espurneja. I suo de l'esforç. Oberta la gana, aigua i mig entrepà. Segueixo per la carena, valls s'obren sota meu, boira, ambient místic; m'encanta.
Sender es transforma en pista, que comença a baixar tots els metres que abans he pujat. Camí es torna a fer petit. Unes iaies em saluden. Surt alguna mossegada de sol. Ara no són llimacs, ara són centpeus els que ocupen nombrosament el sender. Trobada amb un tractor que feineja. Segona aturada: m'acabo l'entrepà i més aigua. Vaig bé, i estic content.
Començo a passar per explotacions ramaderes, sento algun lladruc. Si m'apareix un gos em cagaré en tot i en sa puta mare. Em fan pànic. Surt el sol, i comença a apretar la calor. Arribo a Leyabac, i de lluny ja albiro el que ha de ser el castell de Rocafixada, sobre una roca monstruosa i espectacular (sublim?). Ara sí apareix el gos desafiador, sort que de seguida apareix també l'amo.
Arribo a Rocafixada que falten pocs minuts per la una. Perfecte. Dues gîtes d'étape, una al bell mig del poble (27 euros nit+esmorzar) i l'altre un quilòmetre més avall, l'anunciat Relais des pogs. M'arrisco a baixar-hi. Em rep un home simpàtic, que no porta massa el tema (la mestressa és qui talla el bacallà) però que per poc menys de 40 euros ja farem. Un moment, poc menys quan és? Apareix la mestressa, no tant simpàtica, i anuncia que dormitori i habitacions són plens. Cagumlaputa, després d'haver fet un quilòmetre que de retorn serà de pujada. Però té una altra oferta, ja que veu que porto tenda: no em cobra res per acampar al jardí i per 17 euros em farà avui un bon dinar i l'esmorzar de demà, podent utilitzar a més dutxes i lavabos. Perfecte. I a canvi que també faci de traductor d'un grup de Barcelona que han d'arribar aquesta nit i no parlen francès.
Després de l'esforç, ben brut i sense dutxar-me, em foto les botes per dinar: una amanida amb un paté fet a la casa, molta carn de no sé ben bé què, i una mena de pa de pessic portuguès, tot plegat regat amb vi i entaulat davant una finestra amb vistes a la vall. Rotets i satisfacció.
Monto la tenda. Em dutxo. Buido la motxil·la i cap a les quatre torno cap a Rocafixada, disposat a visitar el castell i el poble. Primer vagarejo pel poble, esperant que el sol afluixi. Visito exposició de fòssils que hi ha la mairie, i m'assec a l'ombra per fullejar revistes i prospectes, apuntar despeses, i escriure aquestes línies.

Plaça de Rocafixada, 4-VIII-10

Rocafixada des del castell

3

S'arriba de seguida al castell. Ruïnes i molt de vertigen, alerta! Colla de Barcelona que ha d'arribar a la Gîte d'Étape segur que són aquests que pugen i que sento parlar català. Tres pares amb cinc o sis nens que no paren quiets; al llinar del precipici, per posar-se histèric.
Encara deambulo una mica més pel poble i finalment decideixo muntar-me el sopar a l'alberg. L'home m'ha deixat una taula i uns bancs al costat de la tenda. Mitja baguette amb tonyina i sardines pel sopar, l'altre mitja per demà. Mato poma i taronja pendents. Els nanos catalans juguen amb el petit gos imei. "A veure si us fotrà una queixalada...". Els cavalls del petit tancat mengen i de tant en tant es posen a córrer d'un cantó a l'altre; quina canya d'animal.
Es fa fosc aviat; cap a la tenda. Això és per dos? Em sembla ser dins d'un taüt. Comença a bufar fort el vent, i a ploure. Merda. No hi ha manera d'agafar ni la posició ni el son.

ETAPA 2: Rocafixada-Montferrier-Montsegur (3+1,5 hores)
Dijous, 5 d'agost de 2010

Havent dormit poc i malament em desperto adonant-me'n que no he dormit sol. Una aranyota insolent es mostra a la reixeta de ventilació de la tenda. Sort que no la vaig veure ahir, perquè no hauria parat fins a occir-la. A fora plou, a veure si no podré sortir...La tenda és collonuda, no ha entrat ni una sola gota, i Déu n'hi do els embats de vent que ha resistit. Començo a esmorzar a tres quarts de vuit, torrades, melmelada, chocolat,...a fora segueix plovent. Intercanvi de paraules amb els catalans mentre esperem la informació meteorològica a la televisió. Quina decepció que ens dóna; els nostres Molina, Mauri i companyia són insuperables.
Em poso a llegir "La guía del astronomo aficionado" per fer temps, a la taula on còmodament he esmorzat. Passa una hora i me'n adono que tothom ha marxat menys jo. El cel continua negre però ja no plou. Recullo la tenda tota mullada, infestada d'una mena d'insectes que a l'escola en dèiem "cortapichas"; trobaran la mort dins la funda, no tinc temps a perdre. Em poso en marxa que són les onze tocades.
Primer camins de carro. Ràpidament un tros de carretera, on avanço una família encapelinada, per de seguida entrar dins el bosc. Inici d'un calvari: les quatre hores que em queden de camí seran la major part de senders inundats pel fang. Poc a poc, txep-txep, que me la foto!!, més txep-txep,...per sort acabaré el dia sencer sense haver caigut.

Montferrier

 No m'aturo cap vegada, malgrat que el cos m'ho demana. Com que el camí és una merda i no hi ha bons llocs per parar, vaig tirant un tram rere l'altre; fins que una parella de francesos (ell parla un català après digne d'exemple) m'informen que puc arribar a Montferrier abans de dinar. Se'm fa pesat però finalment hi arribo. Com a Rocafixada, cap banc per seure. Dino assegut a la vorera davant l'església del poble. I bec aigua, que fa molta estona que no en bevia. Compro dos plàtans i una xocolatina per acabar d'omplir la panxa. Abans d'una hora reprenc la marxa. I definitivament, quina merda d'etapa: més txep-txep per mig de boscos solitaris.
De cop veig amb gran alegria el castell de Montsegur, hi sóc a prop! Més fang i la picada d'una ortiga, puta! Passo per davant la cèlebre esplanada de la foguera, on van socarrimar dos-cents càtars, i decideixo que pujaré al castell demà a primera hora. Baixo al poble que són dos quarts de cinc. De seguida trobo la gîte d'étape, enmig de molts turistes visitant l'indret; dotze euros per passar la nit. Desplego la tenda perquè s'assequi (hi ha cortapitxes que encara cuegen), em dutxo i vaig a comprar queviures per sopar i per demà. Ara sí que noto que tinc les cames rebentades; però vaig fins al museu arqueològic d'estar per casa que el poble té sobre el castell. Vídeo i maquetes molt interessants, un parell d'esquelets; bona prèvia per demà. Cansat, torno a l'alberg per escriure aquestes línies envoltat de llibres vells i aquella olor tant interessant que fan.

Gîte d'étape Lou Sirret, Montsegur, 5-VIII-10

4

Gîte d'étape

Encara vaig fins a l'hotel que gestiona la gîte per assegurar-me que no tanquen i que per tant demà hi podré deixar la motxil·la mentre pugi al castell. En tornar em trobo la família que dorm a dalt i tinc bona però efímera conversa amb un dels pares. Saben perfectament que si sóc català no sóc espanyol, i parlem sobre el camí; em pregunta com és que hi ha tants catalans que el fan. Hi busqueu els orígens?
Per sort obro bé el gas (semblava complicat) i em faig la sopeta de verdures de sobre, pa amb paté i fruita. També he comprat llet i galetes amb trossets de xocolata. Si arribo a saber que era tant fàcil encendre el gas hauria fet pasta. No trigo a anar a dormir, dins del sac en què tant malament hi dormo.

ETAPA 3: Montsegur-Camurac (4,5 hores)
Divendres, 6 d'agost de 2010

Em llevo simultàniament amb els altres ocupants de l'alberg. Esmorzo, no em puc acabar la llet que vaig comprar, ho deixo tot a punt i vaig cap al castell. Mitja horeta de pujada important. A aquesta hora està buit de gent, quin plaer. Al capdavall són quatre parets que s'aguanten dretes, això sí, amb unes vistes impressionants. Ressegueixo el camí per on vaig arribar ahir, però no hi sé veure Rocafixada, que era més del mateix.

Dins del castell de Montsegur

Finalment surto del poble una mica abans de les deu. Canvi de vegetació; això ja és més "pirineus", pel que diria que és pi negre. El camí, però, continua enfangonat. I s'anirà agreujant, sobretot en un tram de baixada infernal, que gairebé baixo esquiant. Per sort no arribo a caure, però no tinc més remei de veure com la massa enganxosa m'engoleix el peu sencer en una ocasió. Tram duríssim, esgotador sobretot psicològicament.
Per fi s'acaba el fanguissar i faig una aturada en l'inici del camí que condueix a les Gorges de la Frau. Esmorzo al costat d'una parella d'excursionistes. Uns dos quilòmetres de camí asfaltat i s'inicia una pujada tremenda, de pedres, entre parets espectaculars. M'imaginava saltants d'aigua i precipicis, però l'engorjat acaba convertint-se en una pista entre muntanyes que s'obren. El bosc és molt poc dens. Arribo a Comus, sense que hi trobi res d'interès, i decideixo fer els dos quilòmetres d'asfalt fins a Camurac, sota el sol de les dues del migdia. Em fico a la gîte d'étape La Marmite, la famosa chez Michel (recomanada a un altre blog i per un genet que he trobat abans d'entrar a les gorges). No fa la nuité, ell només "treballa" amb mitges pensions, per 35 euros. La sap llarga el tio, però d'acord. Ja em va bé tornar a fer un bon àpat. L'home és simpàtic, i em fa veure una cervesa cortesia de la casa abans d'instal·lar-me. A la tertúlia hi ha una vella, una dona que no obre boca, i després arriba una família que va amb un parell de rucs. Tres fills petits i una mare jove i de molt bon veure. Em dutxo i faig una migdiada abans d'acabar-me el tros d'entrepà que em quedava (poc dinar, però no tinc gana). Saludo un trio de catalans que ha arribat. Estic cansadot, però surto a passejar pel poble, fins dalt d'un turó que el guaita, i a la botiga on compro berenar (ara sí se m'ha obert la gana). M'assec davant la Mairie per escriure aquestes línies, tot planyent-me dels repel·lons que tinc als dits.

Camurac, 6-VIII-10

5

Torno a chez Michel i el sopar ja és a punt, tot just les 19:00. Ens fa asseure als catalans junts, jo i el trio de Manresa: la Marta, en Jordi i en Ramon, filòloga, enginyer i informàtic respectivament. Bona gent, parlem del camí i intercanviem informació, ells vénen de la Cerdanya. Completen la llarga taula un grup amb diverses nacionalitats, que avui han acabat una ruta a cavall. El formen un munt de noies guapes, totes elles instal·lades a un dormitori. Havent sopat repasso darreres articles d'El Temps que encara volia llegir i arrossegava, i algunes revistes que hi ha a la casa. Poc després pujo al dormitori tot per mi.

ETAPA 4: Camurac-Orlu (5 hores clavades)
Dissabte, 7 d'agost de 2010

Per fi he dormit com Déu mana. Seguit i profundament. Fins i tot he somniat amb el pare; no és la primera vegada, en somnis de vegades encara hi discuteixo, o hi comento la jugada. D'aquí a pocs dies farà un any que va morir. Deu haver sigut un somni llarg, perquè m'he llevat desorientat: és viu o no? Hosti no, quina putada. Altre cop m'he despertat deu minuts abans que sonés el despertador: 6:50. He baixat a fer caca (per sort l'estic fent sense problemes malgrat l'esforç físic i el canvi d'alimentació habitual) i ho he deixat tot a punt per esmorzar. A un quart de vuit em posava a esmorzar el primer, encara parlant una mica amb en Michel.
He menjat bé i m'he posat en marxa a les vuit en punt, mentre les tocaven les campanes de la lletja església de Camurac. No torno a Comus, sinó que agafo la variant directe cap a Montaillou. Fa un dia magnífic, el cel és blavíssim i encara fa fresca; durarà poc. De seguida arribo al poble defensat pel vell castell, que reconec de seguida. Passo de tornar a veure quatre pedres, tiro pel dret, i dubtant segueixo el meu camí, és el bo? Trigo encara a veure les marques habituals, però quin alleujament quan ho faig. Petit problema: una bifurcació en dos GR. Sense esperar-m'ho em salva el meu mapa fet a llapis, a on havia anotat que havia de passar pel coll de Balaguès. Fantàstic. Amunt cap als primers prats d'alta muntanya, ben aviat arribo al coll: 1670m. Miro enrere i reconec Camurac: l'església, el cementiri, el turó, el carrer principal,...i endavant se m'obren com en una finestra totes les espectaculars serralades pirinenques. M'omplo de joia. Vaques! Eixams de mosques que surten volant al meu pas. Molt de sol, però no em poso les ulleres, vull gaudir de tots aquests colors. Un ramat de vaques que em miren amb ulls enormes ocupa el camí just a una bifurcació; gràcies al "catalejo" puc llegir el cartell i fer la marrada inevitable en la bona direcció. Baixada. Camí de carro seguint les corbes de nivell. Un parell de famílies que fan el camí amb ases. Refugi de Chioula, aigua i canvi de direcció cap a un coll dins del bosc; aquesta hora sí agraeixo la seva ombra. En sortint de la zona boscosa veig sota meu el que per força ha de ser la ciutat d'Acs (l'estació d'esquí). De cop veig el primer solitari com jo, pujant a pas lleuger; per l'edat que té i el desnivell Déu n'hi do. "Bon jour, ça va?", "mmm...parlez-vous espagnol?", "Sí, sóc català", "¡Hombre! Yo soy vasco!". Intercanvi simpàtic d'impressions: ve de Berga i va cap a Foix, just l'inrevés que jo. S'acomiada amb un "Buen camino", expressió que em sona i em porta molts bons records. Un munt de sargantanes van apartant-se al meu pas, quantes n'hi ha! Per fi arribo a un camí a peu pla, quan sento uns lladrucs esgarrifosos. S'acosta una dona, "C'était un chien?" pregunto. Sí, és el seu gos, l'ha perdut però no pensa anar a buscar-lo, ja fa mitja hora que camina! Li dic que no pateixi, ja tornarà quan tingui gana.
Arribo a Sorgeat i suco els peus a una font, quin alleujament! Davant una família ha tret la taula al carrer i esmorza tot prenent el sol. Mare i filla semblen models. M'informen que són les 11:30. Passen unes iaies i em feliciten; sàviament m'informen que l'aigua freda va bé per la circulació. Passa la dona que ja s'ha retrobat amb el seu gos i reprenc la marxa. Passo davant l'església d'Ascou just en el moment que toquen les dotze. Altre cop les campanes m'informen puntualment, quatre hores exactes des que he sortit de Camurac. Per què hauria de voler portar rellotge?

Orgeix

 Encara un altre ascens a un petit coll, i finalment baixo a Orgeix, a on em cal triar: cap a l'est, a Orlu, o cap a l'oest, a Acs. Tenia ganes de ciutat però si trio Acs demà hauré de retornar 3km enrere. Vaig cap a Orlu amb la idea de ficar-me al càmping, tinc ganes de piscina. Tot remuntant l'Orièja (quines ganes em vénen de banyar-m'hi), em trobo el camí que hauré de pujar demà i de seguida el càmping municipal. Hi arribo a la una, en punt altre cop, en el moment en què obren l'accueil. L'ambient de càmping mai m'ha fet gaire gràcia: domingueros que maten els dies jugant a petanca i fent picnics i barbacoes; homes, sempre homes, que van a rentar els plats en les piques habilitades (de ben segur és l'única època de l'any que ho fan); nens tot el dia amb la puta bici; calor entre roulottes i tendes. Però per menys de 10 euros ja tinc la meva parcel·la i de seguida hi monto la tenda; en obrir-la, encara hi veig algun cadàver de "cortapitxes". Menjo el crostó de pa i quatre nous, no hi ha bar i obren la botiga a les 16:30. Corro ansiós cap a la piscina: flexibilitat, mobilitat i quatre braçades Redéu quin bàlsam per l'esquena i les cames. Rento roba i em dutxo, i m'adono que tot just són les quatre de la tarda. A fer temps. A la botiga només hi tenen pa bimbo, per no arrossegar tot el paquet hauré de renunciar al sopar al restaurant, per menjar-ne per sopar. M'arribo a Orlu buscant l'ombra d'un banc infructuosament; finalment trobo l'ampit d'una finestra baixa des d'on escric aquestes línies.

Orlu, 7-VIII-10

Al càmping d'Orlu

6

No he dinat i la gana comença a fer estralls: em poso de molt mala llet. De fet, he esmorzat tres torrades a primera hora, les galetes que em quedaven a mig camí, i he matat el cuc del dinar amb quatre nous i un crostó de pa. I després de caminar he anat a la piscina... Me'n adono de cop que aquest poble, i de fet, tots els que he passat després del coll d'Ijou, són un cagarrot. Preciosos, sí, de pedra, adaptant els carrers als desnivells,...i els d'avui concretament, molt ben arreglats. Massa. Tot són segones residències i per tant aquí quan no són vacances no hi ha ni una ànima, i ni una puta botiga! Perquè els habitants ocasionals van a comprar a Acs amb un cop de cotxe. Fins i tot per accedir a l'Església has de passar per un jardí privat, on seria el meu dret d'asil? Maleïnt i preguntant-me perquè el sol encara pica tant a quarts de set de la tarda, faig cap al gîte d'étape de la població, l'alternativa al càmping. I hi venen uns entrepans enormes! I la mestressa és encantadora! Ja tinc sopar i esmorzar per demà:  un de pernil salat i un altre de formatge, i tots dos amb enciam i rodanxes de tomàquet (podent degustar el tomàquet sencer, sovint em pregunto si el nostrat pa amb tomàquet és al capdavall tant bon invent...). Omplo la panxa amb el de pernil salat. Que diferents es veuen les coses havent saciat la gana: Orlu és preciós!
De tornada al càmping tinc temps d'orientar a dos grups de catalans que arriben a peu. La reacció dels respectius caps de colla en saber-me català és idèntica: Oh! Parles català! Quina sort! Els indico a tots cap al Relais montaignard. Encara retorno un cop més a la finestra ombrívola, abans de reretornar al càmping a on ja han començat la festa que m'havien advertit, i que tindrà música fins a les dues de la matinada.
M'hi estic fins tard, menjant-me encara un altre entrepà de salsitxa que hi venen, i veient com escullen Miss i Míster càmping 2010.
Abans de gitar-me encara torno un cop més al poble, sota la negra nit i intentant identificar constel·lacions en un cel que sense lluna és un oceà interminable d'estels, incomparable al que mai es pot veure a Cerdanyola.

ETAPA 5: Orlu-Merens (4 hores)
Diumenge, 8 d'agost de 2010

Coll de Joux

A un quart de deu surto del càmping havent desmuntat tot el tinglado i havent dormit malament (he passat fred). Començo amb una pista forestal que enfila i enfila amunt, sense parar. Poca estona després d'haver sortit, un cop escalfat, esmorzo mig entrepà. Finalment assoleixo el cim de la paret que emmurallava la vall de l'Oriège i el camí gira cap al sud. Ben aviat, però, sant-tornem-hi ziga-zaga amunt, ara per una pista més ferèstega per on ja no poden circular cotxes. Escarbats petits. Autopistes de formigues. Bolets enormes esclafats al mig del camí. He vist una llebre?? Avanço parella d'excursionistes. Més escarbatons. Amunt i amunt i no s'acaba, començo a notar fatiga. He de parar. Escarbatot! I finalment el bosc s'obre i apareixo al Coll de Joux (1700m). Déu n'hi do! M'hi acabo l'entrepà quan són les 12:00. Vistes esplèndides. Semblava que havia de començar a baixar cap a Merens, però el camí segueix carenejant una estona. Poca, de seguida cap avall. Tot veient primer Acs i després Merens al fons de la vall. Prats per on no pasturen vaques, florits i plens d'arbustos que punxen. Recupero una pista sota un sol infernal. Sargantanes. Camí de quads (sender doblat amb roderes que no poden ser de tractor encara que ho semblin). Baixa com una mala cosa, tortura per turmells i genolls. Sender s'aprima i arbustos i llagostes saltironejants em fan pessigolles a les cames. Finalment Merens, a on la gîte d'étape és tancada des de fa més d'un any. Càmping? No, massa allunyat del poble. Chambres d'hôtes? D'acord. Em cobraran les ganes? No! Tenen un dortoir xulíssim a les golfes, entre les encavallades de fusta de la coberta, i per 18 euros podré dormir i esmorzar, podent fer ús de la cuina i d'uns banys formidables, a on per primer cop podré penjar el telèfon de la dutxa (no havent d'aguantar-lo amb una mà). Truco a la iaia, que m'ha trucat abans; contenta de sentir-me. M'estiro una estona, avui tinc les cames destrossades. A les 16:00 baixo al poble després de xerrar amb el barbut amo de l'alberg. A l'estació miro trens  per tornar enrere a veure Acs, però desisteixo, massa just de temps. Prenc una taronjada al bar d'una dona molt coixa i escric aquestes línies mentre espero que a dos quarts de sis obrin l'épicerie.

Bar chez Noélle, Merens, 8-VIII-10

Merens a sota

7

Romànica de Merens

Compro queviures pensant en que no hi hagi places al refugi de Besines: pa, fruita, paté, llauna de sardines, xocolata negra i un paquet d'espaguetis que cuinaré aquesta nit. La tornada al poble és dura. A mig camí bereno pa amb xocolata, un plàtan i una poma; tiro les pells al riu que baixa furiós i miro com fan ràfting. Deixo les compres a la cambra que, efectivament, serà tota per mi, i m'esplaio visitant l'església romànica sense sostre, just davant l'alberg. Semisoterrada, clàssic campanar de torre romànic, morts a la sagrera. És encara molt d'hora i acabo la tarda llegint "el Jueves" que algú ha deixat ahir o abans d'ahir, i un còmic dels "Schtroumpfs" que recordo haver tingut de petit, en aquell cas en versió Barrufets. Autèntic plaer estar assegut en aquest banc de l'entrada de l'alberg, ensotat entre altes muntanyes i sota la mirada de la romànica. Finalment em poso a fer el sopar, mentre els altres hostes mengen a la taula del costat. Merda: he fet el doble d'espaguetis que em menjaré. Els barrejo amb tonyina i consumeixo un altre sobre de sopa de verdures. Acabo tip, rento plats i preparo entrepans per demà. La mestressa em convida a una til·la, la iaia de la casa feineja amunt i avall. Miro la televisió: a Moscou en passa una de grossa amb un incendi. Els vespres de tele en francès em retornen a Nantes, a la residència d'estudiants. A la sala de TV sempre hi havia algú amb qui parlar i algú de qui aprendre. Els amos de l'alberg em conviden ara a passar a les seves estances privades, tenen TV satèl·lit i hi podré mirar la "météo". Sembla que finalment demà encara no plourà. El barbut cap de família m'indica que demà m'esperen 5,5 hores fins el refugi. Diria que exagera.

ETAPA 6: Merens-Portella de Besines-L'Hospitalet-Coll de Puymorens-Porta (3+2+2+1=8 hores)
Dilluns, 9 d'agost de 2010

Que bé que he dormit! Ara el problema és fer caca; fa dos dies que no en faig i amb el ferm propòsit de fer-ne abans de sortir, ho aconsegueixo. Em costa Déu i ajuda.

Un dia més, el dia comença fort, cap a les 8:20. Amunt que fa pujada, moltes pedres, primeres tarteres. Zones amb arbustos. Algú ha acampat al mig del camí. La boira escampa i una mena de tàbacs que no fugen aterrissen sobre mi; me'n carrego uns quants. Com si pugés una escala interminable. Primera aturada i la taronja. Les vistes comencen a ser impressionants. Rierols. Més tàbacs. El sol surt definitivament. Segona aturada i aigua i empastifar-me amb crema solar. Un que baixa. Llac. Tornen els núvols. Després de 2,5 hores sóc dalt, esclato d'alegria: Portella de Besines 2333m, això ja són paraules majors! Mitja horeta i al refugi. No són ni les dotze i evidentment no em puc passar la resta del dia aquí veient com el ruc que tenen pastura arrossegant una fusta per aplanar d'herbes el terreny. Menjo poma i pa. Parlo amb el guarda del refugi, que flipa amb la meva marca i que a l'acomiadar-se em sorprèn en un català més que correcte. Cap avall pensant en anar a l'Hospitalet, Porta em sembla massa lluny. Em creuo amb doble parella de catalans, els dos homes saben massa coses, però encerten al dir-me que no m'aturi a l'Hospitalet, que no hi ha res. Creuo un altre català, aquest jove, que em salva pels pèls de prendre un camí equivocat. Com jo ve de Montsegur, però enlloc de passar per la Portella (massa puta, li van dir) ha anat per la vall, i ara no segueix cap a Catalunya Sud sinó que gira cap a l'est, cap a la Catalunya Nord. Confirmo des de les altures que l'Hospitalet no ha de valer la pena, no en veig ni un nucli històric (només apartaments d'hivern). Fet: avui doblo l'etapa i vaig fins a Porta.

L'Hospitalet

Camí tallat per obres? Cony! I ara què faig? Uns veïns m'informen que tranquil, que puc passar que només són quatre arbres caiguts pels temporals d'hivern. Toca tornar a pujar, i fort, cap al coll de Puymorens. Trencacames, i nervis perquè el camí està poc marcat i envaït per la vegetació. M'aturo a dinar en el moment que comencen a caure quatre gotes. Alerta, em queda poca aigua, i l'entrepà de paté sense aigua és infumable. Es posa a ploure de veritat, cagunlaputa! Evito posar-me l'impermeable, començaré a suar com un porc. Finalment me'l poso. El sender boscós arriba finalment a una pista oberta, i para de ploure, uf. Però sento tronar, veig núvols negres i no sóc dins del bosc, poca broma amb els llamps: no m'agradaria acabar fregit. Per sort el camí s'allunya de la tempesta. Cavalls. Arribo al coll de Puymorens, on creuo la nacional. Moltes autocaravanes s'hi aturen. Nen fa volar estel. Dificultat per trobar el camí. Per fi el trobo, començo a notar el cansament de veritat. Merda de camí, que baixa envoltat de vegetació de marge de carretera. Per fi em fico dins del bosc. Riu! Banyo cames i bec aigua deseperat, malgrat haver vist vaques pixant-s'hi més amunt. La pluja em torna a enganxar. Porta ha de ser aquí mateix però no arriba mai, em poso a córrer. El que era un ruixat es converteix en una bona gotellada; m'amago sota un arbre i m'acabo l'últim glop d'aigua que em quedava. Una alegria: pa amb xocolata.

L'aigua s'ha acabat

A les 16:30 hi arribo finalment, havent parat de ploure. Al gîte d'étape hi ha doble parella jove de catalans; ells van amunt, intercanvi d'informació. Bec aigua del lavabo i encarregats no hi són i trigaran a arribar. Aquí, per 35 euros llit, sopar i esmorzar; vaig a mirar l'hotel, a pocs metres: 37 euros nit i esmorzar. Torno a recollir la motxil·la i em quedo a l'hotel Campcardós.
Mentre no arriba el que m'ha de conduir a l'habitació, espero al bar acabant-me els entrepans de paté amb una coca-cola fresca; hi conec un altre trio de Manresa, vés per on; més informació sobre el que m'espera. Cap a la "chambre": té TV! I tovalloles netes i grans! (un luxe després de dies d'usar una tovallola petita mai seca del tot). Dutxa molt petita (60x60cm). M'encanta mirar per la finestra, net, polit i en pilotes, com plou sobre els Pirineus. Surto a voltar pel poble, em torno a trobar la parella de Manresa (el tercer estava destrossat i avui no es deurà moure més). Com jo busquen algun lloc per comprar. Un catalanoparlant de Perpinyà, però nascut aquí a Porta, ens confirma que no hi ha cap mena de botiga en tot el poble. Ignorava que això ja fos Catalunya Nord. A la vella estació de tren, ja sense ús ferroviari, hi ha muntada una pizzeria; hi aniré l'endemà, havent decidit que em quedaré a fer-hi un dia de repòs. Després de sis dies fotent-li canya, i a més in crescendo, les meves cames s'ho mereixen. Sento que sóc a mig camí, a punt de deixar de França, i m'envaeix certa sensació de nostàlgia. Però molt satisfet de com han anat les coses fins avui, torno a l'habitació de l'hotel per escriure aquestes línies abans de sopar pa amb tonyina, una mica més de xocolata, i qui sap si algunes nous per rematar-ho; amb la inefable companyia de la televisió francesa. I sense parar de beure aigua de l'aixeta, quina set que he passat!

Habitació núm.5 de l'Hotel Campcardós a Porta, 9-VIII-10

8

JORNADA DE DESCANS: Visita a Acs
Dimarts, 10 d'agost de 2010

 a Porta

Bona dormida. No he posat el despertador però cap a les 8:00 ja sóc despert i miro una versió en 3D d'en Garfield. Poc després baixo a esmorzar, i sense cap càrrega, només la màquina de fer fotos a la butxaca, surto a passejar pel poble de Porta. Ràpidament vist, faig el quilòmetre i mig de carretera fins a l'estació, tal i com m'han indicat. Sort que una dona que passeja el gos em corregeix el camí just abans de sortir. El tren no passa fins d'aquí a tres hores! (13:43). Doncs a peu cap a Porté-Puymorens, una mica més amunt. Segueixo pujant per la carretera que ara transcorre entre el barranc i la paret de roca, sense vorals. Moment més perillós del viatge, cotxes van follats i jo avanço corrents quan no en passen, enganxat a la paret. Porté-Puymorens: poblet petit, com Porta també pintoresc. Em retrobo amb "Le Monde" i compro també "L'indépendant catalan", l'únic que tenen del dia. Llàstima que no els queda la "France Football". Amb un refresc els llegeixo a l'ombra. Hi fa fresca, però el sol torra. Després d'una estona, de nou cap a l'estació.

Porté-Puymorens

I finalment, prenc el tren fins a Acs. Costa d'imaginar que a mitja hora llarga a peu tornaria tres dies enrere en el meu periple, al càmping d'Orlu. Compro bitllet d'aller-retour a un revisor que no semblava que ho fos. Acs: s'assembla a Foix, o a Andorra la Vella, potser una mica més petit. Molt turístic (estació d'esquí+aigües termals) però interessant. Primer a dinar: "formule 7,5€", que vol dir entrepà calent, beguda, patates i postres, una magdalena de xocolata boníssima. M'ho menjo tot a la plaça major, davant la Mairie. Passejo tip. Em cremo els dits a una de les nombroses fonts d'aigua calenta que té el poble. N'hi ha nombroses i la mitjana és de 68ºC. Em trobo amb el famós Bassin des Ladres, que no vol dir "lladres" com em pensava, sinó leprosos. L'hospital que hi ha davant en tenia cura: "Hospital de Sant Lluís, fundat el 1260 essent Lluís IX rei de França i Roger Bernat comte de Foix". Fico els peus en aquestes aigües "sulfuroses" que tenen poders curatius. Entro a l'església de Saint Vincent, reformada al sXX però ja datada al s.VI! Hi reso una estona. Cansat i havent-ho vist tot, segueixo fent voltes. L'altre església de la localitat, la de Sant Jérôme de 1609 i alçada pels "penitents blaus", és avui una sala d'exposicions que visito. Pintures a l'oli del pintor que les intenta vendre. Finalment, compro queviures i a les 18:43 de nou 40' de tren cap a Porta. Ha valgut la pena "acomiadar-me" de França abans d'entrar a Catalunya i iniciar la segona meitat de la ruta.

Bassin des ladres

Veig sobre Andorra uns núvols que fan feredat; al matí, res, em tranquilitza l'amo de l'hotel. Passo per l'habitació i vaig a la pizzeria de carretera que vaig ullar ahir. A un grup que també hi sopa hi identifico la Mireia de la Riera i el Huari del Cor de la ciutat (o els seus dobles). Faig una darrera volta per Porta, mentre s'acaba de fer fosc, i torno a l'hotel. No tinc esma per res, ja ho prepararé tot demà al matí. Miro una pel·lícula d'uns nens parisencs que s'escapen a Londres per trobar el pare d'un d'ells. El protagonista està enamorat de la protagonista; s'acaba que s'agafen de la mà. Canvïo al reportatge sobre l'Índia que volia mirar però no duro ni deu minuts, la son em venç.

ETAPA 7: Porta-Portella Blanca-Alberg la Bruna (Bellver) (unes 8 hores)
Dimecres, 11 d'agost de 2010

Cap a la Portella blanca

Pago car no haver-ho preparat tot la nit anterior. Baixo a esmorzar a les 7:00 però no surto fins a quarts de nou. Esmorzant trobo un altre trio de Manresa, el tercer! Coneixen els d'abans d'ahir, i m'informen que un d'ells s'ha retirat a Merens; ja el vaig veure que anava molt atropellat. Aquests tampoc passaran per Besines.
Amunt que avui tocaré el sostre del camí. Durant la primera hora trobo un primer company de ruta pròpiament dit: d'Estrasburg, treballa a Luxemburg com a assessor financer en una auditoria. També noten la crisi. Ell puja a fer el Campcardós, i compartim conversa, a un bon ritme, fins que els nostres camins es separen. Abans, ens trobem immersos en un ramat de vaques, cert perill i la impressió que fan de tant a prop. "Allez les bêtes!" En un moment donat n'hi ha una que fa una cagarada sobre el vedell que li va darrere, que li queda posada una boina de caca.

El paisatge es va obrint i fent cada cop més espectacular. Quins muntanyots! I al fons, la portella blanca, heus ací el seu nom. Primera parada i taronja. Cavalls. Sender es perd tot sovint pels prats, però vaig pel dret. Sóc dalt! Explosió de joia. Faig vídeo del moment. El vent és fred, baixo a esmorzar amb unes vaques que albiro des de dalt. Disperses i en camp obert, no fan por. Em començo a creuar amb excursionistes. Dos homes a cavall, els faig foto. El segon em sona, "Tu ets...[somriu]...el Capità Enciam! L'Oliana Molls!" Li demano disculpes per l'eufòria sobtada. Res, cada dia és igual. Em feliciten pel que faig. "Això! en Pep Parés ets!". Em pregunta per Foix i per l'espectacle dels cavalls. Hi vaig anar. Van fins a la Portella dalt del cavall, déu n'hi do.

El de darrere és l'Oliana Molls

 Segueixo avall, tot xiulant la musiqueta de l'Oliana Molls. Feina per creuar un riu entre més vaques. Em trec bambes i passo descalç? No, ja ho tinc. Un cop passat veig un pont a 10 metres, això em passa per no estar pendent del camí. Baixada pedregosa i llarga fins a Cal Jan de la Llosa, cada vegada trobo més gent. Castell de la llosa des de lluny. Cal Jan és ple de cotxes aparcats; només per això ja no convida a quedar-s'hi, cap a Bellver definitivament, doncs. Són les 14:00 i m'aturo a una ombra per dinar. L'entrepà em fa consumir massa aigua, m'acabo menjant només la poma. Ajudo un passerell a guiar-se amb el seu mapa turístic i ho pago car: a pocs metres perdo el GR en una bifurcació a on hi ha les dues opcions tallades. De seguida deixo de veure les marques, però per la intuïció, la orientació, i el que he vist al mapa del passerell (i també per orgull de no voler tornar enrere), segueixo endavant. Ciclistes m'enganyen, sort que més endavant no faré cas de les seves indicacions. Trobo carretera, i d'aquí altra pista que va avall, la prenc. Merda, s'acaba entre prats i arbustos. Pels meus collons que no torno enrere!  Travesso esbarzers i baixo al fons de la petita vall on m'he ficat, per anar a l'altra vessant. Travesso rierol saltant, m'enfilo amunt: aquell marge de dalt és la carretera? Sí! On putes sóc? Aviat veig cartell: Terme municipal de Prullans. Buf! Vaig avall que hi sóc. Cotxe de Madrid m'acaba d'orientar. Peus em cremen. Mecaguntot: m'adono que fent el saltimbanqui he perdut les ulleres de sol. Topo amb Font Sobirana: alguna cosa bona havia de tenir perdre's! Em refresco a cor què vols i menjo l'entrepà. A Prullans ningú em sap dir a on es repren el GR. Magnífica esglesiola de Sant Esteve. Carretera avall, al costat de la nacional Puigcerdà-la Seu, i finalment l'alberg la Bruna, on faré mitja pensió. Avui m'he fotut molta canya. Dutxa, "no vagis a Bellver". Vistes acollonants sobre la Serra del Cadí. Hi ha piscineta on em banyo els peus, faig estiraments tot baldat.
Esperant per sopar, i tot envoltat de famílies amb nens cridaners, escric aquestes línies.

Alberg la Bruna, 11-VIII-10

Prullans

9.1

Definitivament estic fora de lloc: sopo envoltat de famílies joves amb criatures petites. Recordo el xivarri del menjador de l'escola. Però està molt bé: aquests nanos van fent excursions, avui coenixen un animaló, demà una altra bestiola...seran llestos i espavilats, i a més s'estimaran la terra: el país té futur...El self-service és fantàstic. En acabat encara volto una estona. Hi ha una ¡Hola! a llegir. Baixo al semisoterrani i fullejo diaris de dies passats, mentre a la sala del costat ha començat una festa-karaoke pels nens. Per sort, des de l'habitació de quatre llits que ocupo no se sent res.

ETAPA 8: Bellver-Bagà (6 hores)
Dijous, 12 d'agost de 2010

Primer a entrar al self-service a esmorzar. Cap cuiner s'ha adonat que la panera de porcions de mantega és plena de formigues. Callo com un puta i amb un somriure gamberro. Esmorzo bé i agafo fruita. Quarts de nou en marxa, rodejo Bellver per la carretera. Petit nucli de Talló; gaudeixo de la seva església romànica, Santa Maria de Talló [coneguda com la "catedral de la Cerdanya", segons viquipèdia]. Poc més enllà la petita Sant Serni de Coborriu, a on hi ha molta espadanya per tant poca campana. Enfilo pista entrant al Parc Natural del Cadí-Moixeró. Passen ciclistes, qui fa footing, etc. em recorda molt al camí de Can Coll a Collserola.

Santa Maria de Talló

Primera aturada a la font de l'Ingla, avui la taronja ha sortit bé. Dos xavals hi han pujat corrents. Un jove que feineja al mas que hi ha al bancal de sobre em crida perquè vagi pel PR: en faré més via, que rodegi els seus prats i ja el trobaré. En desconfio però no sé dir-li que no. El trobo, però a la primera que topo amb la pista (que va pujant no tant directe, fent ziga-zagues) reprenc el GR. Sense mapa no em vull aventurar. Vaig agafant alçada fins al refugi dels Cortals. Segon esmorzar, la poma. Allà una família m'indica perfectament quin trencall he d'agafar més endavant; les filles discuteixen com pot ser que la Verge Maria sigui verge. Abeurador, cap a la dreta, i poc més enllà sender amunt cap a l'esquerra. Ocell que no fuig davant meu, només s'aparta lleugerament quan m'hi acosto; amb aquest pit vermellós, deu ser un pit-roig? [efectivament, segons pòsters de la Fundació Territori i Paisatge, era un pit-roig: "És molt curiós i refiat". Sense cap mena de dubte.]

 Pujada dura fins al coll del Pendís, però sensació molt agradable. Ara fa núvol. Refugi de Sant Jordi, "per aquí vaig bé?". Comença la baixada forta, pedregosa. Camí pren forma de pista. Ep! Cap amunt per un sender costerut. Aquí se'm fa pesat, no acaba mai. Arribo al coll d'Escriu esbufegant. Tercer esmorzar, i vaig tant suat que canvïo de samarreta. Torno a empastifar-me amb crema solar. I ara avall. I més avall. Mal als turmells. Poblat de Gréixer. I de cop, carretera! La vella carretera des d'on es veu espectacular viaducte de l'autovia. Quatre quilòmetres fins a Bagà. El cel es posa negre. Cauen quatre gotes, ai ai ai...Em poso a resar, desesperat, en veu alta i mirant al cel. I en francès, suposo que així ho faig més teatral..."S'il vous plaît, mon-Dieu, attendez une demi-heure, s'il vous plaît!". Afluixo quan passo per dos escaladors, no vull que em prenguin per boig. I les pregàries obtenen resposta: no plou fins que no arribo a Bagà. Potser sí que Déu existeix, i és francès! L'arribada a Bagà m'inquieta, es fa per urbanització de merda. Però de seguida topo amb nucli antic i centre d'interpretació dels càtars, a l'antic Palau dels senyors de Pinós. Una noia d'uns ulls verds molt interessants, que ahir es va esguinzar el peu, m'indica on puc anar. Descarto la primera opció, que em sembla insultantment cara, i em fico al rústic Hotel La Pineda. Sortirà igualment caret, però està bé. Aquest no té tele, però conserva la banyera! Faig una cosa que fa molts anys que no feia: banyar-me! I no en surto fins que no quedo ben arrugat. L'entrepà de paté d'ahir encara és potable, ho descobreixo després de menjar-me la primera "mongeta màgica". Truco a la mare i reposo una estona, mentre veig llamps i sento trons a través de la finestra. Surto a passejar per la meravellosa i sorprenent vila medieval de Bagà, amb un paraigües que m'han deixat a l'hotel. Visito el palau dels Pinós i gaudeixo de les històries dels seus barons, que el romanticisme convertí en herois. Els diversos Galceran de Pinós, la llegenda del Rescat de les cent donzelles, les relacions furtives (o no tant furtives) amb els càtars, Guillem de Berguedà, etc. Compro queviures i de nou a l'hotel. A les nou del vespre em faig un regal: el sopar-tiberi, regat amb vi, de la mitja pensió que he pagat. Ben aviat me'n vaig a dormir, satisfet i content d'haver viscut un dia rodó.

Molí de Bagà

9.2

ETAPA 9: Bagà-Gòsol (4,5 hores + 1 hora d'error)
Divendres, 13 d'agost de 2010

Sembla que el dia s'aixeca clar després de la tempesta d'ahir. Sóc el primer de baixar a esmorzar (9:00) i no veuré ningú més; els altres clients, identificats ahir tot sopant, encara deuen dormir: una parella internacional i un trio de familiar intergeneracional (àvia, mare i filla). Em penedeixo altre cop de no haver preparat les coses abans, surto tard.
Torno a entrar al Parc Natural, per pista forestal. Gent que paseja. Matrimoni amb gosset amb qui intercanvïo impressions. Va pujant. Casa de colònies. A un trencall em torno a trobar amb dos nois que vaig veure ahir al coll de Pendís; me'n recordo perquè un d'ells portava una samarreta històrica: Els Pets-Calla i Balla!

Sender amunt dins el bosc, molt ben marcat. Es torna a obrir per pistes. Primera parada i taronja. Altre cop sender. Mas abandonat. Pista i primer dels colls que aniré assolint avui: el coll de la Bena. Ciclistes hi reposen. Segueixo pujant. Tinc set però faig patir una mica el meu cos: al coll de la Bauma faré aturada per menjar. Mentre esmorzo al berenador del coll, arriba parella d'avis: "Aquí jo de jove hi he dormit, i quan em vaig despertar m'envoltaven cinc isards!".

Darrer tram inesperat

Vaques. Veig grup d'excursionistes que s'acosten. Reconec una cara: el president de Cerdanyola Decideix. Últimament aquest paio me'l trobo fins a la sopa. M'informa que em queda pujar 3/4 d'hora i després una hora de baixada. Som-hi! Això ha de ser el Pedraforca, tot i que cobert de boira no el puc identificar. Núvols amenaçadors. Coll de Torn, començo a baixar. Inèrcia se'm emporta. Estrany: arribo al fons de la vall i no hi ha poble; un cartell m'indica que Gòsol cap a una direcció que no esperava. Dubto, aquí no hi ha sender clar, només un rierol que puja. Torno a anar avall, alguna cosa hauré de trobar. Per sort matrimoni amb fill petit m'ensenya mapa. M'he fotut pel GR que va cap a Josa, merda! Gòsol és rere aquesta muntanya, i efectivament he de remuntar el rierol. Camí xulo entre saltants d'aigua, trams amb cadenes on agafar-se: altre cop perdre's ha tingut part positiva. Finalment arribo a Font dels Terrers,  a on neix el rierol i a on reprenc el bon camí.
De seguida veig Gòsol i hi arribo. Detall curiós, totes les cases porten nom: cal..., can..., ca la...Segueixo fletxes fins a oficina d'informació. Tancat. A sota hi ha bar i pista poliesportiva. M'hi menjo el segon entrepà amb una coca-cola. Són 3/4 de quatre. El cambrer, molt ben parit, fregeix una sèpia al costat d'on sec, i m'informa que estan de festa major i que l'alberg és 1Km més avall que el poble. M'hi arribo en acabat de dinar. Passo per campament d'escoltes. Em fixo que cap tenda té els vents tensats. Collons, que lluny és l'alberg, i quantes pedres té el camí.
L'encarregat és un hippy endormiscat que ja cuina el sopar. Em vénen ganes de fotr-li crits, com als nanos del bàsquet, perquè espavili. 12 euros només la nit. Fet. Em dutxo i altre cop amunt a Gòsol. Torno enrere, em deixava la navalla suïssa (imprescindible). Hauria de tornar enrere, em deixo la màquina de fotos (no imprescindible, a prendre pel sac!). Vint minuts ben bons. Nens del campament s'avorreixen i ja no saben què fer després de tot el dia; els monitors/caps preparen el seu "botellón" particular un marge més amunt.
Visito punt d'informació, amb exposició sobre Picasso, que va passar uns mesos al poble. Bereno pa amb xocolata (l'última que em quedava) a la plaça major. Compro queviures i pujo fins al castell, dalt d'un turó. Veig de lluny com a la pista on he dinat juguen un apassionant partit de futbol entre veïns; sento els crits d'un públic enfervorat. Fascinants ruïnes de l'església i del que era tot un nucli habitat. Interessant escala d'estructura metàl·lica per pujar al campanar: 4 HEB-200 fan de pilars, però no als extrems sinó lleugerament centrats, en el punt exacte a on la biga que els uneix recull els brancals ascendents; l'arquitecte s'ho va currar.
M'assec al banc i bado una estona davant del paisatge ennuvolat. "Les vacances són vida!", s'asseu al meu costat un pare de família. Quarts de nou, baixo al poble a sopar al pedrís d'una font que he ullat tot pujant al castell. Passa gent, futbolistes que han perdut el partit, "bon profit". Actes de la Festa Major no començaran fins tard. M'acosto fins al "garatge", que fa funcions d'envelat. Joves hi preparen coses. Torno a la Plaça Major, i a l'entrada d'un dels bars ens mirem amb una noia lesionada al peu: "Tu ets la d'ahir?". Prenc Cacaolat i després parlo una estona amb ella, que va amb altra gent. Resulta ser la que talla el bacallà en això del camí dels Bons Homes: porta el fòrum de la web, pinta els senyals del camí. Ho fa tota sola. Em pregunto si amb aquests ulls verds és una descendent de les fetilleres del Pirineu.
Torno cap a l'alberg ja ben fosc, fent ús del lot amb il·lusió; el morbo del bosc de nit, allò dels psicòpates amagats rere els arbres. Enfoco tombes del cementiri, passo pels campaments, a on fan el clàssic "joc de nit". Penso que els podria fotre el "sustu" de la seva vida. L'ensurt me l'enduc jo quan una branca em pentina inesperadament.
Finalment arribo a l'Alberg del Molí; avui sí preparo entrepans per l'endemà, mentre sento que el hippy endormiscat explica que és vegetarià; no podia ser d'altre manera, quina poca sang! Repasso petita biblioteca que tenen, i cap al llit.

9.3

ETAPA 10: Gòsol-Queralt-Berga (almenys 10 hores, amb dificultats imprevistes)
Dissabte, 14 d'agost de 2010

Hi ha un paio a l'habitació del costat que no para de roncar. La mare que el va parir, no hi ha dret! Ronca com un porc, un porc gras i enorme, i dorm feliç mentre d'altres no podem aclucar l'ull. Em poso a jugar al tetris pel mòbil, i després als maons. Faig rècords. I el fill de puta que continua sense parar. Sembla que finalment m'adormo.
A les set començo a llevar-me i preparar-ho tot. Ràpidament surto de l'alberg sense esmorzar, per fer-ho a Gósol. Coi, aquest castell a mà dreta no el vaig veure, ahir...però si és el de Gòsol! M'he equivocat de camí (un camí que ja he fet dues vegades!), vint minuts perduts per començar bé el dia. Esmorzo davant el monument d'un segador en actitud d'estar alerta: "...als avantpassats que han fet possible que el nostre poble encara sigui". Omplo la cantimplora fins dalt i reprenc el GR, avui serà un dia dur. És núvol i hi ha boira, i de seguida el camí transcorre per prats humits que em xopen pantalons curts i mitjons. Merda. I en arribar a Sorribes es posa a ploure. Passo per petits nuclis habitats, a on només borden els gossos; els amos encara dormen. La pluja no va a més però em preocupa portar els peus molls, a cada passa sembla que trepitgi un bassal. Al molí de Feners prenc el camí cap al coll del Portet, amb alguns dubtes sobre les marques a seguir. Es comença a pujar i en una roca (seca) puc seure per fer una primera parada. He estat aquí anys enrere? Me la jugo: canvi de mitjons, espero no mullar-los perquè no en tinc més. El sender segueix pujant fort amunt, enmig del bosc i de la boira. Torno a tenir els peus molls, quin desastre; les meves bambes són de caminar (de trèking, en diuen), però no impermeables. Tram de pista. Arribo a petita cabana provisional a on hi ha dos cavalls, amb un tercer "sueltu" pel camí. Quines bestiotes! No són els típics cavalls estilitzats de muntar, aquests segur que arrosseguen pes [segons pòsters Fundació Territori i Paisatge, del tipus "cavall bretó cerdà"]. El camí es torna a ficar dins el bosc, on es pot veure que els llenyataries hi han estat feinejant; deuen utilitzar els cavalls per arrossegar els troncs tallats. El camí puja molt i sense parar, em sento bastant cansat i tot just sóc a l'inici de la jornada. La boira es fa espessa, i intueixo perdre'm unes vistes impressionants. Unes baumes. Presència humana! "Mal dia hem triat..." Segueixo pujant preocupat, no acaba mai. Prenc decisió important: fora bambes, amb les sandàlies! Fa fred però almenys deixaré de xipollejar. Per fi arribo dalt, prat obert. Enmig la boira em costa trobar els senyals d'un camí que es perd amb facilitat. Però finalment començo a baixar per una dificultosa tartera, molt lentament. Hòstia puta!: Neu! Passo entre clapes de neu. El camí s'està convertint en un malson, però de cop un cartell: cap a Peguera!

Cavall bretó cerdà

 He patit com un puta però ja falta poc, a aquest poble, que és abandonat, m'hi aturaré per dinar. La boira escampa, però el dia segueix núvol. Desplego aïllant per asseure-m'hi. Mai havia portat els peus tant negres. Sóc a mig camí, em deuen quedar unes tres hores si tot va bé. Menjo ràpid i desisteixo de visitar les ruïnes  del poble, tinc fred i més val que em posi en marxa. Poc després, una mica de sol! Però és un miratge. Camí molt ben indicat, arribo a una bifurcació: o cap al pla de l'estany o cap a Casanova de les Garrigues. Tal i com se m'indicà la nit abans, vaig cap al pla de l'estany per no perdre altura. Camí torna a pujar amb força, per dins el bosc, i em retrobo amb la boira. Bolets. Aquest barret vermell amb piquets blancs...això ha de ser un reig bord! El xuto a veure si m'apareix un follet de la sort? (recordo el per què de tot plegat, de Quim Monzó). Arribo dalt, al pla de l'estany, avui sec i per on hi pasturen unes vaques. Aturada per menjar una mica. Cartell: 4km per Queralt, ja hi sóc! Camí comença a baixar, deixo enrere la boira. Em queda un bri d'esma per contemplar l'església d'Espinalbet, amb els turmells que em fan mal de debò. Tram de carretera...Ai, que fa estona que no veig senyals...Allò d'allà dalt és Queralt? Ho hauria de ser, però me'n allunyo. Dos cotxes em confirmen que seguint aquesta carretera hi arribaré; no els goso preguntar si és allò d'allà dalt, per por a que em confirmin el que sospito. La carretera baixa i perdo metres i metres d'altura, però no em vull creure que l'hagi cagat tant. Cruïlla: ràbia i desolació! Berga a l'esquerra, a 1km, Queralt a la dreta i per la carretera que s'enfila, i a 3km! No pot ser! Si ja hi era! He perdut almenys una hora i vés a saber quanta altitud. Però hi vull arribar, amunt. De seguida trobo un sender que puja més directe. M'hi enfilo corrents, rabiós i blasfemant com mai; m'agafo a les branques dels arbres per anar més depressa. En mitja hora sóc dalt, destrossat, adolorit, esgotat i esbufegant. El camí que començà fa deu dies amb el cartell "Roquefixade à 6h" acaba en aquest punt. Ho he aconseguit! Però no ho visc amb massa eufòria...Sense ja ni treure'm la motxil·la passejo pel recinte dels Santuari, quines vistes, veig la Mola a la llunyania. Entro a l'església i ara sí, em desprenc de la motxil·la i pujo a besar la Mare de Déu de Queralt. A algun lloc he llegit que la gent se l'estima molt perquè somriu. I és cert, somriu. M'assec aclaparat per la pau que respira l'indret. Reflexiono, prego, faig balanç, repasso cada una de les jornades que he viscut. Ha estat de puta mare. Em torno a aixecar per apropar-me de nou a la figura. Somriu. Sembla que et digui: "Tranquil, tot anirà bé". Encenc un ciri i recordo que no he acabat: queda baixar a Berga.

Berga des de Queralt

Pel PR indicat, que dura més que no em pensava, arribo primer a una urbanització dels afores. Berga és més gran que no em pensava. Encara he de baixar fent equilibris per uns prats plens de malesa, i estic a les últimes. Finalment arribo a una casa amb gent al portal. Per arribar a l'alberg? Ui, és molt lluny. En Guijarro (que recordi el seu nom, a Berga el coneix tothom) s'ofereix a portar-m'hi amb el cotxe. Alguna cosa havia de sortir bé avui! Ens acompanyen dues noies més, una de les quals tenia uns tiets a Cerdanyola; els explico que l'últim cop que vaig ser a Berga va ser pel concert de comiat dels Brams. L'alberg és obert però completament buit. La recepcionista, que es diu Gemma, m'informa que seré l'únic que hi passaré la nit, i que la cuina és tancada en aquesta època. Només dormir-hi em costarà 25 euros, però no tinc més remei que quedar-m'hi: em fan molt mal els turmells i tinc dificultats per estar-me dret.
Després de dutxar-me i acomodar-me surto a buscar un bar per sopar. Em quedo el primer que trobo, "El rincón gallego", on la bellíssima Marta m'ofereix posar-me pernil a la truita, enlloc d'unes patates que no tenen. M'hi quedo una estona més, havent demanat que posin el Barça a la TV. Juga a Sevilla l'anada de la Supercopa amb un equip ple de nens del filial. Zlatan marca, però el Sevilla capgira el resultat amb tres gols; tocarà remuntar.
Una mica més tranquil, però preguntant-me si encara m'hauré lesionat del mal que tinc, me'n torno a l'alberg a dormir. Ha sigut un dia duríssim, però això s'ha acabat, i ha acabat bé!