9.3

ETAPA 10: Gòsol-Queralt-Berga (almenys 10 hores, amb dificultats imprevistes)
Dissabte, 14 d'agost de 2010

Hi ha un paio a l'habitació del costat que no para de roncar. La mare que el va parir, no hi ha dret! Ronca com un porc, un porc gras i enorme, i dorm feliç mentre d'altres no podem aclucar l'ull. Em poso a jugar al tetris pel mòbil, i després als maons. Faig rècords. I el fill de puta que continua sense parar. Sembla que finalment m'adormo.
A les set començo a llevar-me i preparar-ho tot. Ràpidament surto de l'alberg sense esmorzar, per fer-ho a Gósol. Coi, aquest castell a mà dreta no el vaig veure, ahir...però si és el de Gòsol! M'he equivocat de camí (un camí que ja he fet dues vegades!), vint minuts perduts per començar bé el dia. Esmorzo davant el monument d'un segador en actitud d'estar alerta: "...als avantpassats que han fet possible que el nostre poble encara sigui". Omplo la cantimplora fins dalt i reprenc el GR, avui serà un dia dur. És núvol i hi ha boira, i de seguida el camí transcorre per prats humits que em xopen pantalons curts i mitjons. Merda. I en arribar a Sorribes es posa a ploure. Passo per petits nuclis habitats, a on només borden els gossos; els amos encara dormen. La pluja no va a més però em preocupa portar els peus molls, a cada passa sembla que trepitgi un bassal. Al molí de Feners prenc el camí cap al coll del Portet, amb alguns dubtes sobre les marques a seguir. Es comença a pujar i en una roca (seca) puc seure per fer una primera parada. He estat aquí anys enrere? Me la jugo: canvi de mitjons, espero no mullar-los perquè no en tinc més. El sender segueix pujant fort amunt, enmig del bosc i de la boira. Torno a tenir els peus molls, quin desastre; les meves bambes són de caminar (de trèking, en diuen), però no impermeables. Tram de pista. Arribo a petita cabana provisional a on hi ha dos cavalls, amb un tercer "sueltu" pel camí. Quines bestiotes! No són els típics cavalls estilitzats de muntar, aquests segur que arrosseguen pes [segons pòsters Fundació Territori i Paisatge, del tipus "cavall bretó cerdà"]. El camí es torna a ficar dins el bosc, on es pot veure que els llenyataries hi han estat feinejant; deuen utilitzar els cavalls per arrossegar els troncs tallats. El camí puja molt i sense parar, em sento bastant cansat i tot just sóc a l'inici de la jornada. La boira es fa espessa, i intueixo perdre'm unes vistes impressionants. Unes baumes. Presència humana! "Mal dia hem triat..." Segueixo pujant preocupat, no acaba mai. Prenc decisió important: fora bambes, amb les sandàlies! Fa fred però almenys deixaré de xipollejar. Per fi arribo dalt, prat obert. Enmig la boira em costa trobar els senyals d'un camí que es perd amb facilitat. Però finalment començo a baixar per una dificultosa tartera, molt lentament. Hòstia puta!: Neu! Passo entre clapes de neu. El camí s'està convertint en un malson, però de cop un cartell: cap a Peguera!

Cavall bretó cerdà

 He patit com un puta però ja falta poc, a aquest poble, que és abandonat, m'hi aturaré per dinar. La boira escampa, però el dia segueix núvol. Desplego aïllant per asseure-m'hi. Mai havia portat els peus tant negres. Sóc a mig camí, em deuen quedar unes tres hores si tot va bé. Menjo ràpid i desisteixo de visitar les ruïnes  del poble, tinc fred i més val que em posi en marxa. Poc després, una mica de sol! Però és un miratge. Camí molt ben indicat, arribo a una bifurcació: o cap al pla de l'estany o cap a Casanova de les Garrigues. Tal i com se m'indicà la nit abans, vaig cap al pla de l'estany per no perdre altura. Camí torna a pujar amb força, per dins el bosc, i em retrobo amb la boira. Bolets. Aquest barret vermell amb piquets blancs...això ha de ser un reig bord! El xuto a veure si m'apareix un follet de la sort? (recordo el per què de tot plegat, de Quim Monzó). Arribo dalt, al pla de l'estany, avui sec i per on hi pasturen unes vaques. Aturada per menjar una mica. Cartell: 4km per Queralt, ja hi sóc! Camí comença a baixar, deixo enrere la boira. Em queda un bri d'esma per contemplar l'església d'Espinalbet, amb els turmells que em fan mal de debò. Tram de carretera...Ai, que fa estona que no veig senyals...Allò d'allà dalt és Queralt? Ho hauria de ser, però me'n allunyo. Dos cotxes em confirmen que seguint aquesta carretera hi arribaré; no els goso preguntar si és allò d'allà dalt, per por a que em confirmin el que sospito. La carretera baixa i perdo metres i metres d'altura, però no em vull creure que l'hagi cagat tant. Cruïlla: ràbia i desolació! Berga a l'esquerra, a 1km, Queralt a la dreta i per la carretera que s'enfila, i a 3km! No pot ser! Si ja hi era! He perdut almenys una hora i vés a saber quanta altitud. Però hi vull arribar, amunt. De seguida trobo un sender que puja més directe. M'hi enfilo corrents, rabiós i blasfemant com mai; m'agafo a les branques dels arbres per anar més depressa. En mitja hora sóc dalt, destrossat, adolorit, esgotat i esbufegant. El camí que començà fa deu dies amb el cartell "Roquefixade à 6h" acaba en aquest punt. Ho he aconseguit! Però no ho visc amb massa eufòria...Sense ja ni treure'm la motxil·la passejo pel recinte dels Santuari, quines vistes, veig la Mola a la llunyania. Entro a l'església i ara sí, em desprenc de la motxil·la i pujo a besar la Mare de Déu de Queralt. A algun lloc he llegit que la gent se l'estima molt perquè somriu. I és cert, somriu. M'assec aclaparat per la pau que respira l'indret. Reflexiono, prego, faig balanç, repasso cada una de les jornades que he viscut. Ha estat de puta mare. Em torno a aixecar per apropar-me de nou a la figura. Somriu. Sembla que et digui: "Tranquil, tot anirà bé". Encenc un ciri i recordo que no he acabat: queda baixar a Berga.

Berga des de Queralt

Pel PR indicat, que dura més que no em pensava, arribo primer a una urbanització dels afores. Berga és més gran que no em pensava. Encara he de baixar fent equilibris per uns prats plens de malesa, i estic a les últimes. Finalment arribo a una casa amb gent al portal. Per arribar a l'alberg? Ui, és molt lluny. En Guijarro (que recordi el seu nom, a Berga el coneix tothom) s'ofereix a portar-m'hi amb el cotxe. Alguna cosa havia de sortir bé avui! Ens acompanyen dues noies més, una de les quals tenia uns tiets a Cerdanyola; els explico que l'últim cop que vaig ser a Berga va ser pel concert de comiat dels Brams. L'alberg és obert però completament buit. La recepcionista, que es diu Gemma, m'informa que seré l'únic que hi passaré la nit, i que la cuina és tancada en aquesta època. Només dormir-hi em costarà 25 euros, però no tinc més remei que quedar-m'hi: em fan molt mal els turmells i tinc dificultats per estar-me dret.
Després de dutxar-me i acomodar-me surto a buscar un bar per sopar. Em quedo el primer que trobo, "El rincón gallego", on la bellíssima Marta m'ofereix posar-me pernil a la truita, enlloc d'unes patates que no tenen. M'hi quedo una estona més, havent demanat que posin el Barça a la TV. Juga a Sevilla l'anada de la Supercopa amb un equip ple de nens del filial. Zlatan marca, però el Sevilla capgira el resultat amb tres gols; tocarà remuntar.
Una mica més tranquil, però preguntant-me si encara m'hauré lesionat del mal que tinc, me'n torno a l'alberg a dormir. Ha sigut un dia duríssim, però això s'ha acabat, i ha acabat bé!