9.1

Definitivament estic fora de lloc: sopo envoltat de famílies joves amb criatures petites. Recordo el xivarri del menjador de l'escola. Però està molt bé: aquests nanos van fent excursions, avui coenixen un animaló, demà una altra bestiola...seran llestos i espavilats, i a més s'estimaran la terra: el país té futur...El self-service és fantàstic. En acabat encara volto una estona. Hi ha una ¡Hola! a llegir. Baixo al semisoterrani i fullejo diaris de dies passats, mentre a la sala del costat ha començat una festa-karaoke pels nens. Per sort, des de l'habitació de quatre llits que ocupo no se sent res.

ETAPA 8: Bellver-Bagà (6 hores)
Dijous, 12 d'agost de 2010

Primer a entrar al self-service a esmorzar. Cap cuiner s'ha adonat que la panera de porcions de mantega és plena de formigues. Callo com un puta i amb un somriure gamberro. Esmorzo bé i agafo fruita. Quarts de nou en marxa, rodejo Bellver per la carretera. Petit nucli de Talló; gaudeixo de la seva església romànica, Santa Maria de Talló [coneguda com la "catedral de la Cerdanya", segons viquipèdia]. Poc més enllà la petita Sant Serni de Coborriu, a on hi ha molta espadanya per tant poca campana. Enfilo pista entrant al Parc Natural del Cadí-Moixeró. Passen ciclistes, qui fa footing, etc. em recorda molt al camí de Can Coll a Collserola.

Santa Maria de Talló

Primera aturada a la font de l'Ingla, avui la taronja ha sortit bé. Dos xavals hi han pujat corrents. Un jove que feineja al mas que hi ha al bancal de sobre em crida perquè vagi pel PR: en faré més via, que rodegi els seus prats i ja el trobaré. En desconfio però no sé dir-li que no. El trobo, però a la primera que topo amb la pista (que va pujant no tant directe, fent ziga-zagues) reprenc el GR. Sense mapa no em vull aventurar. Vaig agafant alçada fins al refugi dels Cortals. Segon esmorzar, la poma. Allà una família m'indica perfectament quin trencall he d'agafar més endavant; les filles discuteixen com pot ser que la Verge Maria sigui verge. Abeurador, cap a la dreta, i poc més enllà sender amunt cap a l'esquerra. Ocell que no fuig davant meu, només s'aparta lleugerament quan m'hi acosto; amb aquest pit vermellós, deu ser un pit-roig? [efectivament, segons pòsters de la Fundació Territori i Paisatge, era un pit-roig: "És molt curiós i refiat". Sense cap mena de dubte.]

 Pujada dura fins al coll del Pendís, però sensació molt agradable. Ara fa núvol. Refugi de Sant Jordi, "per aquí vaig bé?". Comença la baixada forta, pedregosa. Camí pren forma de pista. Ep! Cap amunt per un sender costerut. Aquí se'm fa pesat, no acaba mai. Arribo al coll d'Escriu esbufegant. Tercer esmorzar, i vaig tant suat que canvïo de samarreta. Torno a empastifar-me amb crema solar. I ara avall. I més avall. Mal als turmells. Poblat de Gréixer. I de cop, carretera! La vella carretera des d'on es veu espectacular viaducte de l'autovia. Quatre quilòmetres fins a Bagà. El cel es posa negre. Cauen quatre gotes, ai ai ai...Em poso a resar, desesperat, en veu alta i mirant al cel. I en francès, suposo que així ho faig més teatral..."S'il vous plaît, mon-Dieu, attendez une demi-heure, s'il vous plaît!". Afluixo quan passo per dos escaladors, no vull que em prenguin per boig. I les pregàries obtenen resposta: no plou fins que no arribo a Bagà. Potser sí que Déu existeix, i és francès! L'arribada a Bagà m'inquieta, es fa per urbanització de merda. Però de seguida topo amb nucli antic i centre d'interpretació dels càtars, a l'antic Palau dels senyors de Pinós. Una noia d'uns ulls verds molt interessants, que ahir es va esguinzar el peu, m'indica on puc anar. Descarto la primera opció, que em sembla insultantment cara, i em fico al rústic Hotel La Pineda. Sortirà igualment caret, però està bé. Aquest no té tele, però conserva la banyera! Faig una cosa que fa molts anys que no feia: banyar-me! I no en surto fins que no quedo ben arrugat. L'entrepà de paté d'ahir encara és potable, ho descobreixo després de menjar-me la primera "mongeta màgica". Truco a la mare i reposo una estona, mentre veig llamps i sento trons a través de la finestra. Surto a passejar per la meravellosa i sorprenent vila medieval de Bagà, amb un paraigües que m'han deixat a l'hotel. Visito el palau dels Pinós i gaudeixo de les històries dels seus barons, que el romanticisme convertí en herois. Els diversos Galceran de Pinós, la llegenda del Rescat de les cent donzelles, les relacions furtives (o no tant furtives) amb els càtars, Guillem de Berguedà, etc. Compro queviures i de nou a l'hotel. A les nou del vespre em faig un regal: el sopar-tiberi, regat amb vi, de la mitja pensió que he pagat. Ben aviat me'n vaig a dormir, satisfet i content d'haver viscut un dia rodó.

Molí de Bagà