7

Romànica de Merens

Compro queviures pensant en que no hi hagi places al refugi de Besines: pa, fruita, paté, llauna de sardines, xocolata negra i un paquet d'espaguetis que cuinaré aquesta nit. La tornada al poble és dura. A mig camí bereno pa amb xocolata, un plàtan i una poma; tiro les pells al riu que baixa furiós i miro com fan ràfting. Deixo les compres a la cambra que, efectivament, serà tota per mi, i m'esplaio visitant l'església romànica sense sostre, just davant l'alberg. Semisoterrada, clàssic campanar de torre romànic, morts a la sagrera. És encara molt d'hora i acabo la tarda llegint "el Jueves" que algú ha deixat ahir o abans d'ahir, i un còmic dels "Schtroumpfs" que recordo haver tingut de petit, en aquell cas en versió Barrufets. Autèntic plaer estar assegut en aquest banc de l'entrada de l'alberg, ensotat entre altes muntanyes i sota la mirada de la romànica. Finalment em poso a fer el sopar, mentre els altres hostes mengen a la taula del costat. Merda: he fet el doble d'espaguetis que em menjaré. Els barrejo amb tonyina i consumeixo un altre sobre de sopa de verdures. Acabo tip, rento plats i preparo entrepans per demà. La mestressa em convida a una til·la, la iaia de la casa feineja amunt i avall. Miro la televisió: a Moscou en passa una de grossa amb un incendi. Els vespres de tele en francès em retornen a Nantes, a la residència d'estudiants. A la sala de TV sempre hi havia algú amb qui parlar i algú de qui aprendre. Els amos de l'alberg em conviden ara a passar a les seves estances privades, tenen TV satèl·lit i hi podré mirar la "météo". Sembla que finalment demà encara no plourà. El barbut cap de família m'indica que demà m'esperen 5,5 hores fins el refugi. Diria que exagera.

ETAPA 6: Merens-Portella de Besines-L'Hospitalet-Coll de Puymorens-Porta (3+2+2+1=8 hores)
Dilluns, 9 d'agost de 2010

Que bé que he dormit! Ara el problema és fer caca; fa dos dies que no en faig i amb el ferm propòsit de fer-ne abans de sortir, ho aconsegueixo. Em costa Déu i ajuda.

Un dia més, el dia comença fort, cap a les 8:20. Amunt que fa pujada, moltes pedres, primeres tarteres. Zones amb arbustos. Algú ha acampat al mig del camí. La boira escampa i una mena de tàbacs que no fugen aterrissen sobre mi; me'n carrego uns quants. Com si pugés una escala interminable. Primera aturada i la taronja. Les vistes comencen a ser impressionants. Rierols. Més tàbacs. El sol surt definitivament. Segona aturada i aigua i empastifar-me amb crema solar. Un que baixa. Llac. Tornen els núvols. Després de 2,5 hores sóc dalt, esclato d'alegria: Portella de Besines 2333m, això ja són paraules majors! Mitja horeta i al refugi. No són ni les dotze i evidentment no em puc passar la resta del dia aquí veient com el ruc que tenen pastura arrossegant una fusta per aplanar d'herbes el terreny. Menjo poma i pa. Parlo amb el guarda del refugi, que flipa amb la meva marca i que a l'acomiadar-se em sorprèn en un català més que correcte. Cap avall pensant en anar a l'Hospitalet, Porta em sembla massa lluny. Em creuo amb doble parella de catalans, els dos homes saben massa coses, però encerten al dir-me que no m'aturi a l'Hospitalet, que no hi ha res. Creuo un altre català, aquest jove, que em salva pels pèls de prendre un camí equivocat. Com jo ve de Montsegur, però enlloc de passar per la Portella (massa puta, li van dir) ha anat per la vall, i ara no segueix cap a Catalunya Sud sinó que gira cap a l'est, cap a la Catalunya Nord. Confirmo des de les altures que l'Hospitalet no ha de valer la pena, no en veig ni un nucli històric (només apartaments d'hivern). Fet: avui doblo l'etapa i vaig fins a Porta.

L'Hospitalet

Camí tallat per obres? Cony! I ara què faig? Uns veïns m'informen que tranquil, que puc passar que només són quatre arbres caiguts pels temporals d'hivern. Toca tornar a pujar, i fort, cap al coll de Puymorens. Trencacames, i nervis perquè el camí està poc marcat i envaït per la vegetació. M'aturo a dinar en el moment que comencen a caure quatre gotes. Alerta, em queda poca aigua, i l'entrepà de paté sense aigua és infumable. Es posa a ploure de veritat, cagunlaputa! Evito posar-me l'impermeable, començaré a suar com un porc. Finalment me'l poso. El sender boscós arriba finalment a una pista oberta, i para de ploure, uf. Però sento tronar, veig núvols negres i no sóc dins del bosc, poca broma amb els llamps: no m'agradaria acabar fregit. Per sort el camí s'allunya de la tempesta. Cavalls. Arribo al coll de Puymorens, on creuo la nacional. Moltes autocaravanes s'hi aturen. Nen fa volar estel. Dificultat per trobar el camí. Per fi el trobo, començo a notar el cansament de veritat. Merda de camí, que baixa envoltat de vegetació de marge de carretera. Per fi em fico dins del bosc. Riu! Banyo cames i bec aigua deseperat, malgrat haver vist vaques pixant-s'hi més amunt. La pluja em torna a enganxar. Porta ha de ser aquí mateix però no arriba mai, em poso a córrer. El que era un ruixat es converteix en una bona gotellada; m'amago sota un arbre i m'acabo l'últim glop d'aigua que em quedava. Una alegria: pa amb xocolata.

L'aigua s'ha acabat

A les 16:30 hi arribo finalment, havent parat de ploure. Al gîte d'étape hi ha doble parella jove de catalans; ells van amunt, intercanvi d'informació. Bec aigua del lavabo i encarregats no hi són i trigaran a arribar. Aquí, per 35 euros llit, sopar i esmorzar; vaig a mirar l'hotel, a pocs metres: 37 euros nit i esmorzar. Torno a recollir la motxil·la i em quedo a l'hotel Campcardós.
Mentre no arriba el que m'ha de conduir a l'habitació, espero al bar acabant-me els entrepans de paté amb una coca-cola fresca; hi conec un altre trio de Manresa, vés per on; més informació sobre el que m'espera. Cap a la "chambre": té TV! I tovalloles netes i grans! (un luxe després de dies d'usar una tovallola petita mai seca del tot). Dutxa molt petita (60x60cm). M'encanta mirar per la finestra, net, polit i en pilotes, com plou sobre els Pirineus. Surto a voltar pel poble, em torno a trobar la parella de Manresa (el tercer estava destrossat i avui no es deurà moure més). Com jo busquen algun lloc per comprar. Un catalanoparlant de Perpinyà, però nascut aquí a Porta, ens confirma que no hi ha cap mena de botiga en tot el poble. Ignorava que això ja fos Catalunya Nord. A la vella estació de tren, ja sense ús ferroviari, hi ha muntada una pizzeria; hi aniré l'endemà, havent decidit que em quedaré a fer-hi un dia de repòs. Després de sis dies fotent-li canya, i a més in crescendo, les meves cames s'ho mereixen. Sento que sóc a mig camí, a punt de deixar de França, i m'envaeix certa sensació de nostàlgia. Però molt satisfet de com han anat les coses fins avui, torno a l'habitació de l'hotel per escriure aquestes línies abans de sopar pa amb tonyina, una mica més de xocolata, i qui sap si algunes nous per rematar-ho; amb la inefable companyia de la televisió francesa. I sense parar de beure aigua de l'aixeta, quina set que he passat!

Habitació núm.5 de l'Hotel Campcardós a Porta, 9-VIII-10