5

Torno a chez Michel i el sopar ja és a punt, tot just les 19:00. Ens fa asseure als catalans junts, jo i el trio de Manresa: la Marta, en Jordi i en Ramon, filòloga, enginyer i informàtic respectivament. Bona gent, parlem del camí i intercanviem informació, ells vénen de la Cerdanya. Completen la llarga taula un grup amb diverses nacionalitats, que avui han acabat una ruta a cavall. El formen un munt de noies guapes, totes elles instal·lades a un dormitori. Havent sopat repasso darreres articles d'El Temps que encara volia llegir i arrossegava, i algunes revistes que hi ha a la casa. Poc després pujo al dormitori tot per mi.

ETAPA 4: Camurac-Orlu (5 hores clavades)
Dissabte, 7 d'agost de 2010

Per fi he dormit com Déu mana. Seguit i profundament. Fins i tot he somniat amb el pare; no és la primera vegada, en somnis de vegades encara hi discuteixo, o hi comento la jugada. D'aquí a pocs dies farà un any que va morir. Deu haver sigut un somni llarg, perquè m'he llevat desorientat: és viu o no? Hosti no, quina putada. Altre cop m'he despertat deu minuts abans que sonés el despertador: 6:50. He baixat a fer caca (per sort l'estic fent sense problemes malgrat l'esforç físic i el canvi d'alimentació habitual) i ho he deixat tot a punt per esmorzar. A un quart de vuit em posava a esmorzar el primer, encara parlant una mica amb en Michel.
He menjat bé i m'he posat en marxa a les vuit en punt, mentre les tocaven les campanes de la lletja església de Camurac. No torno a Comus, sinó que agafo la variant directe cap a Montaillou. Fa un dia magnífic, el cel és blavíssim i encara fa fresca; durarà poc. De seguida arribo al poble defensat pel vell castell, que reconec de seguida. Passo de tornar a veure quatre pedres, tiro pel dret, i dubtant segueixo el meu camí, és el bo? Trigo encara a veure les marques habituals, però quin alleujament quan ho faig. Petit problema: una bifurcació en dos GR. Sense esperar-m'ho em salva el meu mapa fet a llapis, a on havia anotat que havia de passar pel coll de Balaguès. Fantàstic. Amunt cap als primers prats d'alta muntanya, ben aviat arribo al coll: 1670m. Miro enrere i reconec Camurac: l'església, el cementiri, el turó, el carrer principal,...i endavant se m'obren com en una finestra totes les espectaculars serralades pirinenques. M'omplo de joia. Vaques! Eixams de mosques que surten volant al meu pas. Molt de sol, però no em poso les ulleres, vull gaudir de tots aquests colors. Un ramat de vaques que em miren amb ulls enormes ocupa el camí just a una bifurcació; gràcies al "catalejo" puc llegir el cartell i fer la marrada inevitable en la bona direcció. Baixada. Camí de carro seguint les corbes de nivell. Un parell de famílies que fan el camí amb ases. Refugi de Chioula, aigua i canvi de direcció cap a un coll dins del bosc; aquesta hora sí agraeixo la seva ombra. En sortint de la zona boscosa veig sota meu el que per força ha de ser la ciutat d'Acs (l'estació d'esquí). De cop veig el primer solitari com jo, pujant a pas lleuger; per l'edat que té i el desnivell Déu n'hi do. "Bon jour, ça va?", "mmm...parlez-vous espagnol?", "Sí, sóc català", "¡Hombre! Yo soy vasco!". Intercanvi simpàtic d'impressions: ve de Berga i va cap a Foix, just l'inrevés que jo. S'acomiada amb un "Buen camino", expressió que em sona i em porta molts bons records. Un munt de sargantanes van apartant-se al meu pas, quantes n'hi ha! Per fi arribo a un camí a peu pla, quan sento uns lladrucs esgarrifosos. S'acosta una dona, "C'était un chien?" pregunto. Sí, és el seu gos, l'ha perdut però no pensa anar a buscar-lo, ja fa mitja hora que camina! Li dic que no pateixi, ja tornarà quan tingui gana.
Arribo a Sorgeat i suco els peus a una font, quin alleujament! Davant una família ha tret la taula al carrer i esmorza tot prenent el sol. Mare i filla semblen models. M'informen que són les 11:30. Passen unes iaies i em feliciten; sàviament m'informen que l'aigua freda va bé per la circulació. Passa la dona que ja s'ha retrobat amb el seu gos i reprenc la marxa. Passo davant l'església d'Ascou just en el moment que toquen les dotze. Altre cop les campanes m'informen puntualment, quatre hores exactes des que he sortit de Camurac. Per què hauria de voler portar rellotge?

Orgeix

 Encara un altre ascens a un petit coll, i finalment baixo a Orgeix, a on em cal triar: cap a l'est, a Orlu, o cap a l'oest, a Acs. Tenia ganes de ciutat però si trio Acs demà hauré de retornar 3km enrere. Vaig cap a Orlu amb la idea de ficar-me al càmping, tinc ganes de piscina. Tot remuntant l'Orièja (quines ganes em vénen de banyar-m'hi), em trobo el camí que hauré de pujar demà i de seguida el càmping municipal. Hi arribo a la una, en punt altre cop, en el moment en què obren l'accueil. L'ambient de càmping mai m'ha fet gaire gràcia: domingueros que maten els dies jugant a petanca i fent picnics i barbacoes; homes, sempre homes, que van a rentar els plats en les piques habilitades (de ben segur és l'única època de l'any que ho fan); nens tot el dia amb la puta bici; calor entre roulottes i tendes. Però per menys de 10 euros ja tinc la meva parcel·la i de seguida hi monto la tenda; en obrir-la, encara hi veig algun cadàver de "cortapitxes". Menjo el crostó de pa i quatre nous, no hi ha bar i obren la botiga a les 16:30. Corro ansiós cap a la piscina: flexibilitat, mobilitat i quatre braçades Redéu quin bàlsam per l'esquena i les cames. Rento roba i em dutxo, i m'adono que tot just són les quatre de la tarda. A fer temps. A la botiga només hi tenen pa bimbo, per no arrossegar tot el paquet hauré de renunciar al sopar al restaurant, per menjar-ne per sopar. M'arribo a Orlu buscant l'ombra d'un banc infructuosament; finalment trobo l'ampit d'una finestra baixa des d'on escric aquestes línies.

Orlu, 7-VIII-10

Al càmping d'Orlu