Aquest blog recull la transcripció de les notes escrites tot fent el camí dels Bons Homes, durant aquest a punt d'acabar estiu de 2010. Això d'escriure notes de viatge ho he vist fer a molta gent, i jo mateix també ho havia fet més d'un cop. Mai, però, completant el relat de l'experiència sencera. Aquesta vegada, anant sol, era més fàcil: quan al lloc on era ja no hi havia res més a fer, a pensar i a escriure. I tot i amb això, encara ho he hagut de completar en arribar a casa (i el que m'ha costat!). Òbviament, en fer públiques aquestes notes a internet hi he aplicat censura, i perquè no dir-ho, en algun moment hi puc haver posat més pa que formatge.
La redacció és espontània, sense massa correccions i sovint en forma d'apunts; així, no sé si llegir-la serà una tasca feixuga per al lector aliè. En tot cas, serà per a mi un retrat del que era o vaig ser aquell estiu de 2010.

Epíleg 2: Un record per al pare i el tiet

 Em feia cosa que la tornada coincidís, com si s'hagués de repetir la fatal experiència. Però ha coincidit: avui just fa un any (un dia després, però el mateix diumenge central d'agost) també tornava cap a casa en tren, després d'un cap de setmana de travessa a peu amb els companys de la universitat. La de la capa negra pujà amb mi al cremallera de Núria i després m'acompanyà amb la Renfe fins a Barcelona. Un cop allà s'encabí, amb la seva dalla i sense ser vista, dins l'autobús que em retornà fins a casa. Ja sóc aquí! Havia passat un cap de setmana de conya, i demà em tocava acompanyar el pare i la mare a l'aeroport, marxaven de viatge. Cansat i feliç de com ho havia passat, vaig veure per la televisió com el Barça guanyava a Bilbao l'anada de la Supercopa. Pedro ja va deixar entreveure en aquell partit la temporada que faria. El pare també havia de baixar a veure el partit, però no ho féu perquè seguia a l'ordinador: abans de marxar havia de passar a net l'acta de la darrera reunió d'Esquerra, i com no podia ser d'altra manera, cuidar i preveure fins l'últim detall del viatge. La mare va anar a dormir d'hora, i jo no vaig trigar a pujar. "Què? Avui no aniràs a dormir, oi?" li vaig dir amb sorna. "No, no, miro quatre coses i em fico al llit". Pots comptar, se n'anirà a dormir a les tantes com sempre...Jo de seguida em vaig adormir, sense saber que la Parca s'amagava arraulida en un racó de casa. Arraulida però feliç: ja havia triat víctima.
"Psst! Albert!...escolta, que el pare s'ha trobat malament i no marxem" em despertà la mare."Què? Qui'l va parir! Que no ha anat a dormir?", "...Tard", "Però anem molt d'hora no? Potser podem sortir d'aquí una estona si es troba millor", "Ui, no sé pas, ara truco al metge". Semblava mentida, em vaig emprenyar; quan aprendria a fer bondat? Poc després va venir el metge de guàrdia, el vaig veure arribar des del balcó. Una injecció contra el mareig i unes receptes. I a reposar.
A mig matí vaig encendre l'ordinador, vaig mirar alguna cosa, alguna notícia em va cridar l'atenció, no recordo quina; vaig anar a l'habitació a comentar-li al pare. La mare feinejava i ell dormia plàcidament. "Ui, no el desperto, oi?".
No sé si fou abans o després, va voler anar al lavabo; no li agradava gens estar malalt i haver d'utilitzar l'orinal de quan l'avi amb prou feines es podia aixecar del llit. Amb la mare, agafant-lo pels braços, vam intentar acompanyar-lo, però no podia ser. "Va, pare, que no veus que vas de tort?". No s'aguantava dret, i jo no sabia que aquestes serien les últimes paraules que li dirigiria.
Abans de fer el dinar la mare va sortir a la farmàcia a buscar els medicaments receptats. Jo llegia al menjador, preparant el curs següent, i sentia el pare roncar. Va trucar el tiet Alexandre, que avui tampoc ja no hi és. "Com es troba? No vols dir que l'hauríeu de portar a l'hospital?". "Noo...veiam, ha passat el metge, i ara dorm tranquil...si el sento roncar des d'aquí". "Bé, venim ara a veure'l amb el tiet Manel". "Vinga doncs, fins ara". Vaig seguir llegint, i collons, com ronca...Ignorava completament que aquells roncs tant escandalosos, el so dels quals m'ha perseguit fins alguns mesos després, són els que fa algú que acaba de morir.
La mare va arribar poc després, el pare ja no roncava. "Vaig a veure si vol dinar alguna cosa..."
"Joan,..Joan,..Joan! Joan!!" És impossible de descriure el que em va passar per dins els pocs segons que vaig trigar a pujar corrents les escales, el com vaig passar a copsar la tragèdia més inesperada. Cops a la galta, pare!, pare! La mare que córrer a trucar l'ambulància. I de cop la presa de consciència del que havia passat: era mort. I de cop la invasió d'una estranya serenitat, desconeguda fins llavors. Un bes al front encara calent, tancar-li un ull que li vaig veure mig obert, estirar-li una cama mig plegada (em vaig recordar de com li quedà a l'avi).
Tot en uns instants, instants de serenor, potser només pocs segons. Perquè vaig sentir la mare que dels nervis ni podia entendre's pel telèfon. I vaig córrer cap al telèfon. "Saps fer reanimació?".
Encara vaig viure una realitat en la qual pensava que quedaria tot en un ensurt. I després les ambulàncies. I els experts treballant mentre la mare i jo esperàvem, abraçats a l'habitació del costat, el desenllaç fatal.
I sí: Joan Sola i Casadevall havia mort a 56 anys aquell horrorós però assolellat matí del 17 d'agost de 2009.

I passaven pocs dies després de les festes de Nadal, i un dilluns al vespre el tiet Jordi trucà a casa. "Ja ho saps que el tiet Alexandre és a l'hospital?". Cony, la tieta Montse m'havia dit dos dies abans que no estava fi, que s'havia hagut de quedar al llit. "Li han de fer proves, però sembla que pot ser un càncer". No m'ho podia creure. No podia passar. Si és la tieta, la que hi lluita des de fa tres anys, contra el càncer. L'endemà cap a l'Hospital de Mataró, tots espantats. El tiet no obria massa els ulls, es marejava. "Noi, la família està maleïda", em va dir.
I cap a Can Ruti, a Badalona, a operar. No sé si va ser un dimarts que hi vaig anar a la tarda i el vaig enganxar sol; va estar bé. Estava (estàvem) tranquils després de l'ensurt inicial: l'operarien la setmana entrant, hi havia un camí marcat a seguir. Era el tiet de sempre. Llaminer, "escolta! obre el calaix d'aquí sota que hi ha un parell d'ensiamades!". Li'n vaig donar a bocins. "Agafa'n tu també!", "buf, no tiet, a mi la pudor d'hospital em tanca l'estómac!". Vam xerrar una estona i vaig marxar content de la trobada: segur que tot sortiria bé. Però seria l'última en què encara fou el tiet de sempre.
Perquè després de l'operació ja no seria el mateix. Semblava que havia anat bé. Tornà a casa. Encara sortí a passejar amb la tieta algun dia. Fins i tot vingué a l'homenatge que la UAB li féu al pare, al mes de maig. Però no acabava de fer net. Se'l veia apagadot. La fesomia li havia canviat, també la veu. I ara un problema aquí, i ara un altre allà. I que es veu que hi ha unes taquetes. I que caldrà fer radioteràpia. Encara més atordit. I que això tampoc donava resultats.
I de nou ingressat a Can Ruti. En aquesta etapa el vaig anar a veure per primera vegada un dissabte al matí. Quin cop. Ara sí que era un altre, el cap pelat, exageradament girat cap a un cantó, moltes dificultats per moure's. Que difícil era entendre'l. Quin impacte, quina hòstia vaig rebre per dins en veure'l així. I quina fortalesa i quins ànims mostrava la tieta. Quan me'n vaig anar vaig dir-li adéu des de la porta; em va fer un gest amb les celles: encara hi era, era ell. Però vaig sortir de l'hospital encongit, enfonsat, atònit, perdut, potser en blanc...què fer? què pensar? Em vaig quedar la resta del dia sense esma per a poder fer res, sense saber que fer; sí, estava en blanc. Ni ràbia, podia sentir. Em vaig obligar a anar fins a la biblioteca de Sant Cugat a tornar un llibre. Em vaig obligar a fer una visita a cal bon amic Oliver. Vam xerrar de coses banals, o no tant banals però que n'esdevenen en situacions així. Cerdanyola Decideix, calia recollir vot anticipat abans del diumenge següent. A la tele el Hamilton havia guanyat la cursa i ens vam sorprendre de com empenyia el cotxe, talment com si fos un carretó del súper. Sí, la vida continuava.
I el tiet l'anava perdent. Entre tots ens vam assignar les nits perquè no sempre s'hagués de quedar a l'hospital la tieta o en Miquel. El dia que m'hagués tocat em va trucar l'Àlex: "Escolta, que ha fet un "baixón"...més val que m'hi quedi jo". El tiet exigí tornar a Mataró. Finalment va tenir plaça a l'hospital de Sant Jaume un divendres. Aquella mateixa nit va baixar un esglaó més, el van sedar. I tota la família esperant la fi. Respirava fort, inconscient. La iaia i la tieta li agafaven les mans, durant hores i hores. Hi vam ser tot el dissabte, esperant el desenllaç fatal.
I sí: Alexandre Sola i Casadevall expirà a 54 anys aquell trist i calorós matí de diumenge, el 27 de juny de 2010, 10 mesos i 10 dies després que ho hagués fet el pare.

Just avui fa un any que baixava cap a casa com ara, en tren, sense poder-me imaginar tot el que s'esdevindria en tant poc temps. Qui hi ho havia de dir? Potser la Mort, que des de Núria potser baixà amb mi dins el tren.
Sense gairebé adonar-me'n hem arribat a Cerdanyola, s'anuncia bilingüement per megafonia. Abans de baixar a l'andana faig una llambregada dins el vagó: "eps! avui aquí et quedes nena!".

Vint-i-cinc minuts a peu i tornaré a ser a casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada